Pere Meroño
Diari d'un eurocomunista del #PSUC
Recordo, ben nítidament, que el meu interès i suport a la causa israeliana va començar, en 1986, quan l’establiment de relacions diplomàtiques entre l’estat hebreu i l’estat espanyol (…)
Aleshores vaig iniciar tot un seguit de lectures històriques, polítiques, culturals. I d’aquesta fase de coneixença hi vaig passar a una segona d’ajut.
El cas és que, per circumstàncies, vaig topar amb el senyor Jaime Vandor, professor universitari, que, en carn pròpia patí l’holocaust i l’ingrés en un camp de concentració. En Vandor era vinculat a l’Associació de Relacions Culturals Catalunya-Israel/ARCCI –recentment refeta de la mà, entre d’altres d’en Jaume Renyer-. L’ARCCI, aleshores, tenia a la seva junta directiva la Núria Espert, en Vicenç Villatoro, en Lluís Bassat. Enraonant-t’hi, vaig identificar importants problemes d’interlocució entre el que ell representava i sectors de l’esquerra com el PSC i l’Ajuntament de Barcelona.
A partir d’aquí me’n vaig oferir per fer una tasca de mitjancer que permetés l’inici d’unes relacions fluides.
Com ja he dit en aquest bloc, la meva estrena en política va ser a través del Partit Socialista de Catalunya, fundat, entre d’altres, per un servidor, l’octubre de 1976. El PSC era liderat pel tàndem Joan Reventòs-Raimon Obiols. Aquesta referència ve a tomb pel fet que la persona que al PSC i al cap i casal podia ser objecte de les meves gestions era en José Ignacio Urenda, fundador de Convergència Socialista de Catalunya i del PSC. Aquesta home era, llavors, responsable de Cooperació a l’Ajuntament de Barcelona. El vaig trucar, ens vam veure, i li vaig explicar el què.
La meva argumentació es fonamentava en la necessitat de superar un oblit i greuge històric amb el món hebreu d’aquí i en general de tot arreu; la possibilitat d’establir relacions mútuament satisfactòries i, en el camp cultural, generar mecanismes que permetessin que Barcelona recuperés el seu passat hebreu, el vell i abandonat Call.
A partir d’aquí en Jaime Vandor i en José Ignacio Urenda varen entrevistar-se sense, com és natural, la meva presència. D’aquí sorgiren convenis de col·laboració i iniciatives diverses.
Amb el Sr. Vandor també vam seguir parlant i li vaig suggerir tot d’iniciatives.
Val a dir que les relacions amb la Generalitat de Catalunya eren plenament normalitzades gràcies a l’històric interès, comprensió i suport a la causa jueva del president Jordi Pujol.
En el camp de l’esquerra, sempre hem estat poquíssims, irrellevants les persones que hem entès i recolzat el dret d’Israel a existir i a defensar-se. Sorprenent, en part, atès que, per exemple en Raimon Obiols i senyora van sovintejar, en una certa època un Kibbutz a Israel i que, en Josep Pallach –al qual vaig dedicar el meu primer llibre-, i líder del Moviment Socialista de Catalunya i del PSC-reagrupament– sentí molta proximitat amb el poble hebreu. Cal dir que la fascinació pels palestins era comprensible, d’altra banda, per la irrupció, durant els anys 60, i la fascinació ben lògica per la causa palestina liderada per en Iàsser Arafat, Al Fath i l’OAP.
El cas és que, des d’aquests primers contactes, vaig fer algunes gestions més modestes: una conferència-col.loqui sobre Israel a l’agrupació de l’Eixample del PSC; contactes, en el marc de tasques que tenia encomanades dintre d’un gran partit català, amb la comunitat jueva “progressista” Bet Shalom a Barcelona i entrevista amb el seu rabí; seguiment i contactes discrets amb persones vinculades al projecte de dignificació i rellançament del Call barceloní, etcètera.
Val a dir que el meu rotund desacord amb la política israeliana sobre Palestina no m’ha impedit sentir simpatia, comprensió i suport per aquest país que tan durament i en solitari va aconseguir la seva independència i una llar on pogués agrupar-se com a nació. Tampoc no m’ha fet gens difícil – jo que no sóc home d’un sol llibre ni tinc pensaments binaris ni maniqueus- tenir sentiments anàlegs amb la causa palestina. Ambdós, en igualtat de drets, mereixen el mateix: un estat, pau, independència, i benestar.
Políticament, per cert, m’identifico, dins la política israeliana, amb allò que representen el Partit Comunista d’Israel i les llistes àrabs de ciutadans israelians -ambdós, per cert, units en coalició- i perpètuament a l’oposició dels successius governs conservadors o laboristes. També amb el moviment Peace Now, on hi té un rol important l’escriptor i antic alt oficial de l’exèrcit israelià Amos Oz.
El crim del caixer automàtic / El crimen del cajero automático
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
En els darrers dies he llegit tantes ximpleries per part de gent que parla de genocidis i neteges ètniques i mostren (ho vulguin reconèixer o no) unes postures antisemites sense matisos que penso que cal fer una exposició acurada dels fets que hi van desembocar en la creació d’Israel.
No entenc que algú pugui defensar un estat per a un poble-religió. És un sentiment absurd i molt feixista.
I que a més tingueu l’estat d’israel com a referència per a un futur estat català… uf!! quina por! Suposo que amb un gran exèrcit i fent una neteja ètnica de la gent no catalana… vinga que amb Berlusconi teniu un gran aliat.