Pere Meroño

PODEM s’ha estavellat. La confiança en els nous no la dóna la moderació sinó la solidesa de la paraula  (…)

1 .  ENVELLITS. Vist des d’avui, el debat en què Jordi Évole va reunir Albert Rivera i Pablo Iglesias poc abans de començar la campanya electoral oficial va donar pistes molt més bones que les enquestes per entendre el que ha passat. Llavors potser no ho vam saber llegir. Però era sorprenent com havien envellit en sis mesos els dos líders dels anomenats “partits emergents”. S’havien fet grans molt de pressa, fins i tot abans de començar a tocar poder. Els havia entrat la por a la por dels ciutadans. L’energia del canvi s’havia dissolt en la seva expressió. Més que líders nous semblaven un Rajoy o un Zapatero més joves.

Després Pablo Iglesias va seguir el procés accelerat de moderació, que no ha fet res més que reforçar la por i desmobilitzar els seus. La por és contagiosa, se li va encomanar a Iglesias i ell l’ha encomanada a una part dels ciutadans. La moderació, per comptes de tranquil·litzar, va fer créixer la desconfiança en Podem, cosa que va afavorir l’estratègia polaritzadora. Iglesias va caure en la trampa de Rajoy. I, al mateix temps, va desmobilitzar una part del seus, que els van començar a veure iguals que els altres. M’ho deia un jove de la generació Podem: les il·lusions de l’esquerra gairebé sempre acaben malament, però abans les frustracions tardaven dècades a arribar i ara, com que tot va accelerat, n’hi ha hagut prou amb dos anys. Signe de la societat espectacle, el lideratge d’Iglesias és dels que pugen ràpid com un coet però esclaten en llumetes.

Podem s’ha estavellat. La confiança en els nous no la dóna la moderació sinó la solidesa de la paraula

I, tanmateix, els problemes persisteixen i l’immobilisme pel qual han optat els electors espanyols només servirà per ajornar decisions urgents si no es vol que la democràcia segueixi degenerant. És evident que hi ha un grau alt d’incertesa a Europa i que a la gent gran educada en el sistema d’irresponsabilitat que era la Guerra Freda li costa afrontar la situació. Com també és evident que el ràpid procés d’evolució del capitalisme de local a global i d’industrial a financer i digital ha produït un desplaçament de l’eix del sistema cada cop més a favor del capital i contra el treball. Alguns ja donen per perduda la partida de la democràcia i pregonen el govern dels experts sobre el govern dels ciutadans. Estem en fase convulsa: es diu que les coses van millor, però la majoria no ho nota. La reacció conservadora de l’electorat espanyol respon a un patró molt semblant al vot del Brexit britànic. L’absència d’expectatives creïbles invita al replegament. Si l’esquerra vol ser alternativa ha de donar respostes diferents als problemes, no negar-los ni eludir-los. Podem s’havia cregut que li havia arribat l’hora abans d’haver fet els deures, i s’ha estavellat. La confiança en els nous no la dóna la moderació sinó la solidesa de la paraula.

  2 .  ALLUNYATS. En aquest moment la voluntat de canvi a Espanya és patrimoni de Catalunya. Arreu de l’Estat ha crescut el vot a una dreta reaccionària, travessada per una corrupció estructural, que molts ciutadans han pres com l’opció segura. Eterna resistència a canviar. Els èxits en unes eleccions són funció de les expectatives pròpies i dels resultats dels altres. El PP amb prou feines ha recuperat una sisena part del vot que va perdre al desembre i queda a 39 escons de la majoria absoluta, malgrat les propines de la llei electoral. Però els altres han desaparegut com a alternativa (el desastre socialista és d’època) i li han deixat via lliure. Resultat: un govern dèbil, rodejat de partits en crisi, en un moment crucial. Catalunya manté activa la voluntat de ruptura (la independència) i de reforma. Els   comuns, a més de ser primera força, amb dotze escons poden ser determinants per al futur de Podem. A Madrid hi ha divisió d’opinions: uns temen que Colau planifiqui l’assalt al poder d’Iglesias, d’altres que optin per concentrar-se a Catalunya i prendre distàncies. No seria estrany. N’hi ha tradició, en deien PSUC. En tot cas, les eleccions augmenten la bretxa entre Catalunya i Espanya. Catalunya reitera la confiança en els partits rupturistes, Espanya està espantada. El problema de l’immobilisme és que arriba un dia que els xocs són inevitables.

Josep Ramoneda / Diari ARA

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!