Pere Meroño

Diari d'un eurocomunista del #PSUC

8 de març de 2010
6 comentaris

Nit d?hospital

Dues, tres setmanes amb l’ai al cor. Visites a “Urgències”. Millora. Recaiguda. Millora. Recaiguda. Certesa que en passa alguna. Divendres tarda. Al metge del centre l’estat de la malalta li genera grans dubtes. S’acorda el trasllat, un cop més, a “Urgències”, ara de l’Hospital de Mataró. Quarts de deu. Trucada inquietant a casa: situació greu; probable infart cerebral. L’equip mèdic demana la teva presència. Et vesteixes a correcuita. Crides un taxi, i, au, cames ajudeu-me cap a Mataró (…)

Confirmació: embòlia o infart cerebral. Dubtes sobre si és del tipus amb hemorragia o bé el de paralització de part del cos. El primer fóra fatal, la pacient s’apagaria en qüestió d’hores … El segon, més benigne, podria permetre una certa, per bé que remota, recuperació.

 

Llarga nit a l’hospital. Àrea d’urgències. Boxes plenes de gent. Encara hi ha familiars i visitants. A l’avantsala, el públic hi declina. A penes s’hi produeixen nous ingressos. N’arriba un jove, alt i cap-pelat, amb coma etílic. La resta d’estadants són, majoritàriament, persones d’edat. Una part d’elles ja no tenen, o no n’han tingut, acompanyants. S’hi enfronten, doncs, a la nit, en solitud: bé dormint, bé en vetlla. Cambres silents. Instal.lades en la mitja foscor. Amb el pic, pic, pic, dels aparells de control i seguiment. Recital nocturn de pic, pic. Doctores, infermeres, portalliteres, hi van amunt i avall, poc a poc. Sense aturar, però. Equips joves. Motivats.

 

Mentre voltes i voltes per aquests llarguíssims corredors, penses sobre què faràs. De moment, estem a l’espera del TAG que confirmarà la mena d’infart de què es tracta. Quarts de dues: infart cerebral amb paralització de zones extenses del cos. Situació: molt greu. Cal esperar veure què passar al llarg de les primeres 48 hores. L’edat de la pacient, l’abundor de malalties cròniques acumulades… fan que la doctora i tu us ho mireu, tot plegat, amb rostre greu, sorrut.

 

La seva sola estampa (prostrada al llit, rostre demacrat, cos fragilíssim, respiració agònica, entubada pertot) hi fan témer el pitjor.

 

Nit.

Llarga.

Futur negre.

Sense esperança?

 

CAT ’06  La nit dels somriures glaçats

 

Josep Pallach 1920/1977

  1. Cal patir-ho tot aixó. L’esperança i la pèrdua d’ella. Tot forma part del mateix cicle. Vida, patiment, mort. Cap d’ells tindría sentit sense els altres. Són els uns per els altres.
    Tot i així, molta força per el narrador…

Respon a Anònim Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!