Pere Meroño

Diari d'un eurocomunista del #PSUC

6 de juliol de 2013
1 comentari

Ni me callo ni otorgo, en Euskadi

En Euskadi existe una tendencia irrefrenable a entender el nacionalismo en clave de teología. Por un lado, la iglesia institucional y jerárquica, fuera de la cual no existe salvación. Se trataría del PNV de Arzallus (…)

Por otro, los cristianos díscolos, los pecadores. No cumplen bien los mandamientos, pero vuelven y son absueltos de sus pecados de juventud. Ellos también perdonan a su madre, la iglesia, su excesivo conservadurismo, su rigidez y su intransigencia. Porque, al fin y al cabo, es la madre. Pueden ir juntos a muchos sitios. Desde luego, a misa, y también a los ayuntamientos. Serián los de HB.

 

Luego, los heterodoxos. Los protestantes. Los reformadores, aunque algunos les llamen reformistas. No reconocen la jerarquía. No se confiesan. Son socialistas, están condenados sin remedio. No tienen salvación. Seríamos nosotros, los de Euskadiko Ezkerra-EE.

 

Naturalmente, todos los demás –PSOE, PP, PCE, etc.- serían simplemente infieles. No pertenecen a la cristiandad. Ni siquiera se comprende qué hacen aquí. Su verdadero sitio estaría más allá del Ebro.

 

. “Ni me callo ni otorgo“. Juan Mari Bandrés. El País. 01-09-1985.


http://twitter.com/perermerono


CANIGÓ, setmanari independent dels Països Catalans

  1. En Bandrés duria veure els sous i cadires que els “no pertanyents” a la crsitianitat [sic] li van oferirt per tirar-se de cap al PSOE-E. Aquests, però, anys desprès quan governarien a Espanya sota la marca ZP són qui van oferir el major augment de sou als de la “Santa Madre Iglesia” que l’Estat espanyol ha donat a fons perdut “en temps de democràcia” a l’Església catòlica apostòlica i romana.

    Atentament, i bona setmana

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site is protected by reCAPTCHA and the Google Privacy Policy and Terms of Service apply.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!