Pere Meroño

Diari d'un eurocomunista del #PSUC

19 de desembre de 2007
0 comentaris

N?estic molt, d?atabalada (7)

Aquest dies (…)


no paro quieta ni un moment. Vinga anar amunt i avall, d’un metge a l’altre. Però no cal que m’hi amoïni gaire. El meu fill se n’encarrega de tot: metges, proves, horaris, comprovants, medicaments, radiografies … No cal amoïnar-s’hi gaire. Però estic molt atabalada. Infermeres. Una doctora de família. L’altra doctora. Els especialistes. Les analítiques semblen que han anat bé. A penes no m’han trobat res (anèmia i una malaltia passada que diuen que bé dels gats o de cuinar poc les menges). I ara! on vas a parar, però si el meu gat està netíssim. Fins hi dorm amb mi. I en quan al menjar, jo sempre el faig ben fet. No voldran pas que me’l mengi tot cru! On vas a parar! El TAG, al cap, també sembla que ha sortit bé. El meu fill diu que tot està bé. El que passa és que com que hi sento molt poc, no sé que enraonen ell i la doctora. Aquest matí he anat a l’oto… no sé què, al metge de l’orella, vaja. I me n’han fet unes proves amb uns sorollets que jo havia de pujar la mà, en sentir-los. I, el cert, és que no tenia pas cap tap, no, a les orelles, com jo em pensava. El metge, un senyor ja gran i molt trempat m’ha ensenyat uns números i unes ratlles i diu que he perdut oïda per l’edat! És clar, de què, sinó, hauria perdut oïda. I sembla que hauré d’anar a un metge perquè em facin un aparell. De tota manera, i com que no paro de metges, però estic tranquil·la perquè ho fa el mon fill i ell, ho sé, no m’enganya, però el meu fill és molt reservat, sabeu?, escolta molt però parla poc i no sé el que està barrinant. En fi, quan som grans, la gent, no ens queda altra que anar a cal metge dia, sí, dia, també.

Alzheimer (1)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!