Pere Meroño

meravella de film. La darrera obra d?en Jonathan Demme (El silenci dels anyells, Philadelphia…). Quin plaer. Quin goig de tarda. Pocs cops havia sortit del cinema amb una sensació de benestar tan i tan gran.

Al gran Neil Percival Young (Toronto, Canadà, 1945), li havien diagnosticat, la primavera de l?any passat, un aneurisma cerebral que pintava molt i molt malament. Abocat a una intervenció quirúrgica i sabedor que era en joc la seva vida, el canadenc comença a escriure i a musicar com un boig furiós i incontenible, capbussat en una febre creativa sense parió. Galvanitzat.

De tot això en surt "Prairie wind", el vent de la pradera, una meravella, repeteixo: una meravella de disc.

I resulta, d?altra banda, que en Demme acaba de fer un film i està cansat i el cos li demana un any sabàtic. I llavors telefona al músic per proposar-li quelcom, i vet aquí que en surt aquesta, perdó per la repetició, joiosa meravella (en Neil Young i en Demme són amics i havien treballat abans, musicalment i cinematogràficament parlant)

Escolteu, estem parlant de veure còmodament assegut, i sencer, un recital del grandíssim compositor i músic canadenc. Per començar, hi ha unes breus entrevistes amb la dona, amics i músics del de Toronto. De seguit, però, ens hi trobem en el llegendari Ryman Auditorium de Nashville, Tennessee. Hi és ple com un ou, l?històric local. El teló abaixat. De cop i volta, s?enlaira i veiem una nombrosa banda i un home grandot, amb llarga pelussera, cepat i una mica malgirbat. De fons, a l?escenari, hi ha una grossa tela, ben bonica, amb la portada del nou disc "Prairie wind".

I, just començar, en un tres i no res, ets a la butxaca d?aquest geni. Cosa de no dir. Immergit, submergit, en un espectacle oníric. Sí, o-ní-ric. L?espectadora o espectador és un demiürg, omniscient, ho veu tot. I davant seu desfila quelcom potent: la família, els amics, la mortalitat, el pas del temps, els estats anímics, el món d?aquest modern artista-trobador canadenc però pujat a Winnipeg, Manitoba.

Concloent, només la contemplació de l?espectacle ja s?ho val, però és que en Demme fa una intervenció minimalista: res no interromp el teu lligam amb els artistes; vuit càmeres, una steadycam, cap ni un moviment de càmera, zero filigranes. Sols una elegant, efectiva, directa, omnicomprensiva posta en escena al servei del món d?en Neil Young.

Sisplau, apreteu a córrer i no us la perdeu. Si us agrada la bona música i el bon cinema, aquesta és la vostra pel·lícula. I si, a més a més, compreu el disc millor que millor (en teniu un tast aquí mateix: http://www.neilyoung.com/prairiewind.html)

– Neil Young: heart of gold. Dir. Jonathan Demme. 1h 43 min. USA. 2006.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!