Pere Meroño

Tenia un viatge pendent, des que tinc ús de raó, amb part de les meves arrels, amb el meu cognom i amb mi mateix: girar visita al país dels avis paterns (…)

Entre ells, arribà l’avi i l’àvia, ja maridats. Ell de Cartagena, ella de La Unión –on hi ha la mina, un mercat modernista i el famós cant flamenc d’allà, on en Miguel Poveda, el cantaor de Badalona, hi guanyà un any tot iniciant el seu salt a la fama-. A Barcelona, al carrer Marquet, al barri xino, tingueren descendia: el meu pare en 1925, un seu germà, una germana i, finalment, el darrer germà. Obrer tèxtil, dissenyador, mestressa de casa, estibador del port, respectivament.

Meroño, per part de pare, i Caras, per part de mare.

Sóc a Múrcia. Deia. Cerco una pensió. La calor que fa és intensíssima. Insuportable. 43 graus. Impossible aclucar-hi l’ull en tota la nit.

L’endemà, com un fantasma, cerco informació i pren un autobús cap a Torre Pacheco, al camp de Cartagena. Prèviament, me n’he informat, que hi ha 300 Meroño en la guia telefònica –val a dir que a Múrcia i Cartagena n’hi ha més, però són molt més grans demogràficament parlant-.

El camp de Cartagena és una plana immensa, gairebé inabastable, separada de la capital murciana per una serralada, i esquitxada, de tant en tant, per algun turonet. Arribada a Torre Pacheco, rica ciutat important de la zona i feu incontestable, com gairebé tota la regió, del Partit Socialista Obrer Espanyol, com abans ho fou de la UCD d’Adolfo Suárez.

No en conservo gaires records, del poble. Cases i blocs, molts cotxes, típica ciutat del migdia, amb gent oberta, expansiva, ni andalusos ni castellans. Amb una comarca, catalanoparlant, per cert, el Carxe. Ràpid trobo pensió, una cambra petita, suficient, al primer pis, d’un edifici i carrer cèntrics.

Segon dia: visita i dinar al club. Un riquíssim gaspatxo –que em donarà, i de quina manera, la nit. La nit del lloro-.

Acompanyo un matrimoni en cotxe fins a la mànega del Mar Menor. Vila de Los Alcázares. Allà, en un restaurant, amb aquella mar domèstica i estantissa, finíssima i calmosa pel·lícula d’aigua, prenc amanida i mariscada regada amb cervesa. En aquella mar, a prop i mirant la mar oberta, es troben en edificis alts, que semblen penjats, talment, de l’aigua, en un fràgil i miraculós equilibri (per cert que la foto que il.lustra aquest article és una vista aèria de la Mar Menor).

El sol, la lluminositat del país, són ben remarcables. Tant com la pau i tranquil·litat de la contrada.

Atès que no tinc cotxe i que sóc molt aficionat a aquesta mena d’excentricitats o poca-soltades, decideixo fer els 15 quilòmetres a peu, sota un sol de justícia, immisericorde, que em fa suar tant com els personatges dels films d’en Sergio Leone –fets a Almería- amb el meu heroi Clint Eastwood, en Fernando Sancho . I que em permeten passar al costat del Cabezo Gordo, un coll d’uns 300 metres, el més alt de la contrada.

El cas és que, acabada la jornada, comprovaré que he agafat una insolació de cal Déu. Entremig, ja ho tenia decidit, he visitat una llogarret, pedanía que en diuen, en aquest bocí d’Espanya, format per tres o quatre cases, dit “Los Meroños”, que no és pas l’únic a Múrcia. Pico la porta d’una d’elles. M’obre un pagès vell i eixerit i em presento com un Meroño català, de Barcelona. Prenc seient, la fem petar i, encabat, me’n regala un meló, el cavaller.

No he dit, i ara és el moment processal per fer-ho –passeu-me el mot, al capdavall, els quatre anys estudiant Dret bé se m’han de notar- que en arribar a Torre Pacheco, taxis, botigues, farmàcies, es deien Meroño com en altres països es diu Pérez, Martínez, Rodriguez,

Just a 50 metres de la pensió entro en una farmàcia Meroño. No pas per comprar medicaments, sinó per saber-ne coses, del meu cognom popular i estrany, a Catalunya.

I, vet-ho aquí, que apareix la sorpresa. El seu senyor pare, fundador del negoci, havia engegat una recerca sobre el murcianíssim cognom. Ve d’Astúries, de quan s’inicià la reconquesta per foragitar els moros de la major part d’Espanya. Els Meroño eren asturians. Un d’ells fou membre de la Chancellería de Valladolid, l’altre batlle de Múrcia, estem parlant dels segles XIII i XIV. I el poble d’on sorgí es diu… Peñamellera.

Content i alegroi, l’endemà, vaig visitar Cartagena. El seu port militar immens. El cognom Meroño campant pertot. El barri vell ruïnós, deixatat i amb drogoaddictes per carrers i places. I La Unión. En decliu, decadent, com un poble del salvatge oest. Quan s’exhauriren les mines, el poble va caure en picat. Es percep l’antic esplendor i bellesa en alguns detalls. Ara, quan el seu temps ha passat, el seu mal no vol soroll. 

        El crim del caixer automàtic / El crimen del cajero automático 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!