Pere Meroño

En Volker Koepp neix el 1944 a Stettin, Pomerània (Heute Polen) i poc després de cursar estudis i de treballar com a mecànic, ingressa a la DEFA -estudis cinematogràfics de l’Alemanya oriental- on farà tot de films, alguns de propaganda del règim i altres clarament d’autor.

Amb poc més de 60 anys ha confegit més d’una cinquantena de pel·lícules amb tot d’històries sobre persones i contrades. En Koepp és un cercador de pistes, i apareix als seus films només amb la veu.

Un cop enderrocat el mur de Berlin i esfondrat el règim germanoriental, en Koepp s’instal·la com a cineasta independent amb films costumistes i rodatges espontanis, on res no sembla artificial ni prefabricat. La seva llei de ferro és: anar-hi, escoltar, i comprendre. I constitueix, a més, un dels pocs documentalistes que sobreviu al canvi de règim i la reunificació d’Alemanya.

En Koepp arriba amb cura, a la gent, s’hi atansa i integra en el mitjà tot fent parlar a la bona gent i creant una comunicació empàtica que fa que s’hi confessin i enraonin, com a casa i en família, de tot cor. El resultat: pel·lícules vives, refrescants, naturals.

Pocs zooms i plans llargs marquen i accentuen un ritme apaivagat, tranquil, amb la música en un rol discret. Amb un bon treball de muntatge que fa que les seves obres semblin converses sense talls. Els rostres i els gestos omplen, de seguit, la pantalla. I els paisatges tenen un paper molt important, cal tenir present que el realitzador ha treballat i treballa amb magnífics directors de fotografia. La collita: documentals de prou qualitat estètica.

El nostre home solca l’antiga Alemanya de l’est tot cercant testimonis d’identitats locals i regionals, de famílies i persones. Contrades sempre perifèriques. Al marge. On el temps sembla aturat. Paisatges i paisanatges que, molts cops, van passant avall. Treballs, els d’en Koeep, on la biografia, l’etnografia, la mirada antropològica, ens aporten una visió omnicomprensiva, diversa i rica en matisos, amb diferents capes de comprensió.

El cineasta no és pas un justicier, ni un setciències, ni tampoc pretén passar comptes amb res ni ningú. I, important, no va de mestre per la vida. Té una gran capacitat per mirar i, sobretot, escoltar. Malgrat que els seus rodatges transmeten senzillesa, són complexos: cada presa sembla estructurada conscientment, singularment els moviments de càmera, amb molta cura en la il·luminació.

Tot comença quan demana a la gent gran que li parli de la pròpia vida. I se’ls escolta amb paciència, humilitat, plantejant qüestions amb tacte i delicadesa, no pas de manera invasiva.

Ara, gràcies a la Filmoteca de la Generalitat de Catalunya, hem tingut l’avinentesa de conèixer o reconèixer set dels seus films. Una experiència ben estimulant.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!