Pere Meroño
Diari d'un eurocomunista del #PSUC
No us ho creureu però vaig conèixer a Charles Bronson, el conegut home dur i important actor nord-americà -però d’origen lituà, i batejat en 1921 com a Charles Dennis Buchinsky a Ehrenfeld (Pennsylvania) al llarg dels anys 80, a les acaballes (…)
Aleshores, jo treballava a una gran empresa de serveis. I en Bronson n’era company de feina. Bé haig de confessar-vos que n’hi vaig posar jo, el nom de Bronson. Cada dia, tots els dies, i setmanes i mesos, anàvem relatant aventures i cops i batusses protagonitzades per el Charles Bronson de debò. El motiu “Bronson” va tenir a la feina un èxit immediat, però el més important és que el meu company se’n sentí d’allò més pagat i content pel bateig cinematogràfic, encara el recordo explicant-ne escenes, imitant-ne cops, puntades, calbots, allisades.
Ell i jo teníem i tenim –encara el veig de tant i tant i el saludo tot dient-li “Bronson”- una vivència compartida: ambdós som fills de classe obrera, de pura i dura perifèria urbana. Amants, doncs, i entusiastes d’en Charles Bronson, d’en Clint Eastwood, de l’Steven Seagal, d’en Bud Spencer i en Terence Yown, d’en Telly Savalas; dels telefilms d’en Mike Hammer… Personatges que celebrava tot veient-los al cinema Salut –al barri de la Salut, de Badalona, propietat, en un moment determinat, del cantant Manolo Escobar –la família del qual hi va viure a tocar de la meva, a uns 300 metres.
Sessions atipat de pipes, de regalèssia i d’altres llaminadures, sessions llargues i dobles bo i admirant pel·lícules d’acció expeditiva, de cops i bastonades… al cinema Salut, Bailén, a un que hi havia al carrer Peu de la Creu.
Sí, encara me’n recordo, dels dos Bronson: del pròxim i del llunyà, del de les pantalles i del del despatx. Del que encara batega i del que ja és mort. De tots dos. El seu record hi és ben present.
Temps feliços i juganers que mai més no hi tornaran.
. Blog del me’n recordo. L’Avenç. Barcelona.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!