Pere Meroño

Un caramull de barracons que en els terrenys del futur barri de Sant Roc (…)

, a Badalona, aixoplugaren les tristes i desesperades víctimes de les

inundacions de setembre de 1962, i el seu saldo de vora un miler de morts

i de milers de persones sense casa. En el que ha estat qualificat com la

més gran catàstrofe hidrològica de Catalunya  i de l’estat espanyol.

Inundacions de la Riera de Terrassa, del riu Besòs… De gran anomenada.

D’origen natural i també urbanístic, atès que els consistoris feixistes

deixaren que els nous habitants arribats a les viles i ciutats s’hi

instal•lessin als llits de rieres i altres cursos d’aigua, en comptes de

facilitar-los habitatge digne i adient.

I ma mare i el meu germà i jo, traient el cap de dalt del pont de Sant

Adrià de Besòs estant, i a sota, un riu Besòs que feia feredat, de gros,

ample, i un gavadal d’aigua d’un viu color d’argila.

Recordo, també, la veu del locutor de Ràdio Barcelona, Joaquin Soler

Serrano, liderant una campanya d’ajut als afectats.

A Sant Roc, em veig amb 5-6 anys, tot passejant al voltant d’aquells

centenars d’andròmines que inundaren, en forma de residència provisional,

aquells paratges fins aleshores erms, vacants.

En dono fe: me’n recordo.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!