Pere Meroño

Ja fa mesos i mesos que la situació econòmica m’amoïna d’allò més. Força. Això es nota en aquest blog, en el contingut, la freqüència, el to, d’alguns apunts, continguts, enllaços. I més que se’n notarà.

Servidor –permeteu-me una confessió pels que no ho sabien-, pertany, n’és membre, més o menys fidel i sempre crític, d’una tradició emancipatòria nascuda durant el segle XIX però ben viva i actual. Aquesta tradició va ser infantada pels senyors Karl Marx, Friedrich Engels, amb notables i interessants desenvolupaments a càrrec dels també senyors V.I. Lenin, i Antonio Gramsci. Parlo del marxisme, dels marxismes.

Dit això, n’afegiré que aprofitant el meu recent “ingrés” a Twitter, i la seva velocitat, caràcter directe, i immediatesa, vaig aprofitar la campanya electoral de les eleccions espanyoles recentment celebrades, per demanar a alguns dirigents polítics què n’opinaven de la situació econòmica, i, a banda de la seva crítica a les polítiques vigents a Espanya i a Catalunya, què n’hi proposaven. És així com els senyors Joan Coscubiela, Joan Josep Nuet, Cayo Lara… varen tenir notícies meves. I haig de dir, com en dirien els francesos, que “je suis desolé”, per les contestes: el silenci, o la simple consigna.

Els entenc, ho dic sense cap mena de sarcasme, veig que estan tan perduts com jo mateix.

És per això que he anat al cinema Alexandra, de Barcelona, a veure aquest film, convençut que il·luminaria la meva visió sobre el problema que us comento.

La pel·lícula, en 93 minuts, il·lustra força bé, fil per randa, com es produeix, per què, una crisi en un banc d’inversions. També n’informa sobre els valors econòmics sobre els valors morals que informen la societat que es sustenta en el sistema capitalista, d’arrel neoliberal, basat en la desregulació, en la privatització, dels fluxos econòmics dels bens, serveis. I que ret humil credo a un déu nou i totpoderós: el diner, i al seu amo i propietari gairebé exclusiu: el Capital.

És una pel·lícula que conta, que mostra, no pas alliçonadora, una crisi –de les moltíssimes que n’hi ha i n’hi hauran- al llarg d’aquests mesos. I que no sé si servirà per alguna cosa de profit –canvis en el model productiu, en la regulació de les finances, en el control dels fluxos de diners, en la supervisió pública de les entitats financeres…-.

Veure aquest film és una lliçó sobre economia, societat, moralitat, present i futur, raó per la qual el recomano a condició, esclar, que després de veure’l, s’engegui un debat, una reflexió sobre el seu contingut.

El film s’ajusta a les pautes de Hollywood, està finançat per un gran estudi, és nord-americà, i en la llista d’agraïments preferents, hi surten els senyors Michael Bloomberg, batlle de New York i membre del Partit Republicà, i Stephen Spilberg. Gens sospitós, doncs, d’intencions subversives.

L’enhorabona, a banda del director, als senyors Jeromy Irons, amo del Banc d’Inversions, i al senyor Kevin Spacey, directiu de la societat en fallida.

. Margin Call. Dir. JC Chandor. Amb Jeromy Irons, Kevin Spacey, Demi Moore.

109 minuts. USA. 2011.

Triler

http://twitter.com/perermerono

CANIGÓ, setmanari independent dels Països Catalans