Pere Meroño

Diari d'un eurocomunista del #PSUC

23 de març de 2008
0 comentaris

Mare de Déu senyor, quin dia! (13)

Al matí, a primera hora, me n’hi vaig al banc. Em calen uns diners, em sembla que són 800 pessetes, o potser 800 euros, per comprar unes arracades a les meves dues netes (…).

Del banc em diuen que ahir n’hi vaig treure. No ho recordo. No. El xicot del banc, en Xavier, molt atent, em demana si no ho tindré amagat en algun racó de casa. Sí. Potser sí. Ara sí que ho recordo. Ho tinc, em fa l’efecte, sota d’un plat. O del matalàs del llit de mon fill.

 

El cas és que després de tornar dos vegades, vaig cap a la joieria a pagar i retirar els obsequis. Per cert, que una senyora, una clienta, em penso, em mirava amb molt d’interès, especialment els calers. Que no es pensi que em llepo el dit, si vol res dels meus diners, que tant i tant m’ha costat de guanyar, ella que és més baixa i prima que jo, li vento una empenta que la tiro a terra.

 

No n’estic bé, no, del cap. N’he passat tants, de nervis, que ni he menjat. I per acabar-ho d’adobar, després de sopar i quan anava a tancar la televisió per gitar-me m’he marejat i després de colpejar-me contra el moble, he anat a petar contra el sòl. Tinc, doncs, la cara adolorida i un blanc ben gros i lleig a l’ull esquerra.

 

De pega, estic. Demà, depenent de com em trobi, trucaré mon fill perquè em porti al metge a veure què.

. El crim del caixer automàtic

. El crimen del cajero automático

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!