Pere Meroño
Diari d'un eurocomunista del #PSUC
Que en fa d’anys que vaig veure per últim cop el gran film d’en Pasolini. Una pel·lícula que té per doble protagonista: el lumpenproletariat i la ciutat eterna, Roma (…)
‘Mamma Roma’ és una meuca que abandona el seu poble i la seva professió per anar a petar a la capital romana. Allà hi du el seu fill, el qual ha hagut de pujar tota sola.
El seu viatge no serà pas fàcil ni planer. Mira de deixar la prostitució; aconsegueix un lloc de venda ambulant; lloga un pis. Però el seu fill no fot ni brot, té el cap a tres quarts de quinze i el passat malda per tornar.
De nou, Pasolini, en aquesta pel·lícula de 1963, retrata la classe obrera, l’extraradi, el ghetto; vides dures, poc fecundes, deixatades.
De nou, Roma és objecte de la seva mirada. Veiem la ciutat al punt on s’acaba; una església mastodòntica, un reguitzell de blocs de pisos, i camps i rostolls amb restes d’arquitectura industrial.
Pasolini, empra, un cop més, actors i actrius no professionals. N’encapçala el repartiment un monstre interpretatiu, l’enorme Anna Magnani. La història sense la Magnani no seria el mateix; la seva joia; els ulls envaïts per la tristor; també l’amor pel seu fill. Una mirada, un gest que val un potosí, mil pel·lícules més…
Grandiós film d’una Itàlia que creix i es desenvolupa, que sent l’alè, encara, el record, del feixisme. D’un Itàlia de bàndols; on els rics sempre guanyen, i on els pobres sempre perden.
. “Mamma Roma”. Dir. Pier Paolo Pasolini. Amb: Anna Magnani, Franco Citti, Ettore Garofalo, Silvana Corsini, Luisa Loiano, Paolo Volponi, Luciano Gonini, Vittorio La Paglia, Piero Morgia, Lanfranco Ceccarelli. 110 minuts. Itàlia. 1963.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!