Pere Meroño

Diari d'un eurocomunista del #PSUC

8 de novembre de 2011
0 comentaris

Mallorca tiene seguro de sol

Carrers molls i solitaris, a quarts de sis d’aquest matí fosc i dormilega. Metro. Baixo a pl. Catalunya, i prenc l’A-1 que em porta a la terminal 1 de l’aeroport del Prat. L’autocar va ple com un ou, immensa majoria d’estrangers carregats de grosses maletes de gran voracitat i avidesa (…)

Em fa companyia “Els fills del Capità Grant”, d’en Jules Verne; un material altament mengívol i d’una fluència superior; aventura en estat pur.

 

El Prat. A la Porta C-74 no hi ha ni cristo –m’he excedit de puntual. Espais esbatanats i buits. En tinc temps de llegir el “cultura/s” de LA VANGUARDIA. El vast espai reviscola, és a tocar la sortida d’un vol direcció Bilbao. També d’SPANAIR. L’avantguarda viatgera la conformen una bella teenage d’alçada i magnitud explícita i una accent basc que fa caure d’esquena. Al darrera, i independents, dos grossos i grans espècimens de fauna anglosaxona.

 

Després de Bilbao, ens toca el torn als de Palma de Mallorca. L’avió va a rebentar: atès que és dia feiner, el respectacle hi du, aclaparadorament, corbata i trajo; però també, residents, jubilats, pensionistes, dones, homes, adults, i poca per no dir cap quitxalla. Les faldilles, per cert, no hi abunden gaire.

 

Estic content. M’estreno en la lectura de llibres del senyor Verne i és el meu primer viatge en loft cost.

 

L’avió s’enlaira amb només cinc minuts de retard després d’una acceleració descomunal de la fera mecànica. En mitja hora arribem a Mallorca. Exactament, 15 minuts d’enlairament i altres 15 de descens.

 

La terminal mallorquina és pràcticament buida. Agafo un taxi i li prego al meu interlocutor que em dugui a Es Coll d’en Rabassa. En 10minuts ens hi plantem. És barri popular situat entre el centre de Ciutat de Mallorca i l’aeroport. Pocs rètols en català. Veig sucursals de La Caixa, de Sa Nostra, i d’Eroski, i molta botiga petita. N’hi ha força trànsit.

 

A les 11h, tal com havíem quedat, arribo a casa del meu interlocutor. Tinc la sorpresa que una altra persona amb la que volia veure, també és aquí. De fet, n’és la titular d’un immoble d’aquesta torres de 13 plantes. Xerrem, esmorzem. Prenc notes com un boig -15 planes, al final. I dinem plegats. Després de 6 hores de profitosa i fluent conversa, donem per acabada la xerrada.

 

Quedo amb la dona i un visitant, de mantenir-ne, ara per telèfon, una xerrada sobre el mateix tema; que serà el del meu proper llibre que, espero, estigui enllestit durant el 2012.

 

Després d’una llarga espera, m’enlairo d’aquesta illa catalana, cap allà les 8h del vespre, no sense recordar –ara no ho sé del cert- si és Mallorca o Tenerife quien tiene seguro de sol, o Mallorca es una de las islas afortunadas, com deien uns populars anuncis publicitaris durant els anys 60 i 70 del segle ja finiquitat.

 

http://twitter.com/perermerono

 

CANIGÓ, setmanari independent dels Països Catalans

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!