Pere Meroño

Diari d'un eurocomunista del #PSUC

18 de març de 2012
3 comentaris

Los peces de la amargura (Fernando Aramburu)

És una de les novel·les més dures, més certes i vertaderes que he llegit mai. Parla d’un tema tabú, al qual, sabedors de la seva existència, hem tancat els ulls de forma covarda i interessada. El llibre tracta d’Euskal Herria. De la violència. De la mort, tot sovint. I ho fa a través de la narració de fets reals, de converses, d’opinions, d’anècdotes, d’actituds (…)

L’escriptor donostiarra ha tingut la valentia d’encarar l’assumpte de la violència psicològica, ambiental, física… que pateixen aquells que no comparteixen el discurs de l’esquerra abertzale, dels que no són independentistes, dels que s’identifiquen amb Espanya… curt: dels bascos que pensen altrament que els més nacionalistes.

 

El llibre és una col·lecció d’històries narrades de forma pausada, respectuosa, com qui no vol la cosa. Amb un desenllaç inexorable. Sense dramatismes ni exageracions. Sense desqualificacions ni adjectivacions. De forma natural, orgànica, tal com va.

 

La novel·la vol mostrar, no pretén convèncer, el llibre és un espai obert a la comprensió, a una veritat més rica i àmplia que la que volem acceptar. La proposta d’Aramburu obre camins de pau, de reconciliació nacional. Atès que sense veritat, sense tota la veritat, sense perdó, sense autocrítica, no es podrà bastir la societat basca que tots volem i desitgem.

 

Sense apriorismes, tranquil·lament, no hi ha res més útil que obri una plana, i una altra, i una altre, i anar llegint i paint històries de vides trencades, d’existències impossibles, amb la trama al descobert de les grans complicitats teixides al voltant de la coacció, l’amenaça, l’insult, la justificació del crim més abjecte.

 

No en tinc paraules, bé, sí, una que la meva xicota i jo vàrem corejar en un Aberri Eguna de 1979, a Bilbao: Euskadi eta pakea.

 

Gràcies, Eskarrik Asko, Fernando.

 

. Los peces de la amargura. Fernando Aramburu. 240 pàgines. Tusquets Editores. Barcelona. Juny de 2009.
 

CANIGÓ, setmanari independent dels Països Catalans

  1. Un es lliure i es pot identificar amb l’Alemanya nazi o les forces nacionals d’ocupació espanyoles sota els seus diferents régims, però el dret d’autodeterminació del pobles és un dret humà inalienable.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site is protected by reCAPTCHA and the Google Privacy Policy and Terms of Service apply.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!