9 de novembre de 1989. “Quim Guzmán em mira m’ho torna a demanar: ‘Això vol dir que ha caigut el mur de Berlín?’. És a primera hora de la vesprada, a Sant Cugat, i jo em mire el paper, el teletip, com qui mira un text en arameu. Finalment encerte a dir que sí, que aquella decisió del govern de la RDA que anuncia aquell teletip equival a la caiguda del mur (…)
… El mur no existeix, em vaig repetint a mi mateix, el mur no existeix, el mur no existeix…
… Estic content de veure la gent contenta. M’alegre que la gent siga feliç. Això, els meus errors ideològics, les meues fantasies, el meu passat personal, no ho poden matar…
… Uns policies federals m’han dit que la cua d’altra banda arriba als cinquanta quilòmetres…
… Mai no m’hauria cregut que acabar amb la guerra freda seria tan fàcil. Ostres!…
… Hem passat tant anys cavil·lant sobre què passaria, si s’obria el mur, que veure que no passa res fa un impacte sideral. Esborrona de veure com la gent transita d’una societat a una altra, d’un règim a un altre, d’un món a un altre amb normalitat i sense perdre el cap…
… Dissabte diu el govern federal que van passar la frontera un milió de persones…
… De sobte vaig veure que una senyora s’estava a la banda oriental molt quieta. Ben aviat vam adonar-nos que era cega. Un home d’aquesta banda va travessar la frontera i li va demanar si estava bé. No sé com va anar, però el cas és que la va agafar del bracet i li va fer travessar el mur mentre descrivia amb veu suau tot allò que feien. Quan l adona va passar pel meu costat plorava agafant-se amb força al seu improvisat pigall-cicerone. El grup de gent que hi era des de feina hores cantant i cridant va callar, colpits per l’emoció…”
El 9 de novembre de 1989, Vicent Partal, de Televisió Espanyola a Catalunya, agafa un avió i es planta a Berlín. Des d’aquell dia fins el 16 de novembre, s’hi està prenent el pols a l’actualitat i fent-ne partícips als televidents, dels importants fets, realment històrics, que s’hi estan produint.
Un aplec dels textos, extrets de llibretes de notes, que serviren per bastir les cròniques televisives, serveixen al periodista de Bétera, Camp del Túria, per regalar-nos, ben oportunament, el batec d’un instant; la realitat d’una revolució silenciosa, tan massiva, que el poder dictatorial imperant no va poder-lo aturar pas.
Ara, sota el títol de Llibreta de Berlín, i mitjançant descàrrega de franc, aquelles 20 planes de notes, prou interessants i llegidores, hi són al nostre abast.
Bona lectura.
CAT ’06 La nit dels somriures glaçats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Podem llegir “Llibreta de Berlín”? Escolta, no està imprès en paper? No l’han editat en cap llibre? Ja sé que per vint planes, oi? Però, em fa ràbia… no m’agrada imprimir coses en un DIN A 4. Ho dic perquè si m’agrada, tenir-ho en quatre paperots em disgusta.
Això que explica en Vicent de la senyora cega… com si ho veges!