Pere Meroño

Diari d'un eurocomunista del #PSUC

15 d'agost de 2010
0 comentaris

Livorno, bella

És un tema de feina –ineludible, doncs, però l’indret, el meu destí, hi té dos atractius ben visibles, bé, en té més de dos: en primer lloc, que es tracta del meu país d’Itàlia; l’altra és el que fa referència al meu benvolgut Gramsci, Antonio Gramsci, el gran geperudet que fundà que hi donà llarg alè –fins que la seva força propulsora s’extingí –Enrico Berlinguer (catòlic de missa diària, d’origen aristocràtic i català), dixit -el Partito Comunista Italiano. Som-hi, doncs (…)

Abans de res, cal solucionar dos assumptes previs. Primer, la feina: és una assemblea de càrrecs públics i tècnics del sud d’Europa –Itàlia, Catalunya, Grècia, França, Portugal, Espanya … que debatrà assumptes a l’entorn de desenvolupament econòmic i social i polítiques públiques, i atès que represento una organització d’aquí i que m’han dit que em toca pronunciar un discurs, doncs el redacto i aprofito l’avinentesa per parlar de Catalunya, de la seva llarga tradició de govern que es remunta, des d’un Estat propi, a la baixa edat mitjana per inserir-se, en un altre context geopolític en els nostres dies.

 

El fet que un cop escrit i polit, el faig traduir a l’italià –o sigui em tocarà llegir-lo, per primera vegada en la meva vida, en aquesta llengua.

 

L’altre assumpte, no pas menor, és que gràcies a la meva militància comunista al PSUC, i per tal d’aprofundir en la cultura comunista, d’esquerres, i política italiana –inclosa la lliberal de Bobbio, Croce…, les meves lectures em varen permetre de familiaritzar-me amb la llengua d’aquell país tan estimat. I em cal, per tant, de recordar i ampliar vocabulari, ja que d’italià parlat en sé poquíssim i que gairebé mai l’he fet servir per enraonar amb algú.

 

Solució: senzilla, em duc un gros llibre, un volum dels Quaderni del Carcere –l’obra teòricopolítica suprema d’Antoni Gramsci -manufacturat mentre era a la presó, i, per ordre, de Musolini, fent per manera, els carcellers, que aquell cervell no pogués funcionar de cap de les maneres, fundador i primer secretari del PCI, així anirem fent boca i, sobretot, anirem fent vocabulari.

 

Un breu vol d’avió amb escala a Roma, i fet amb força paciència degut a una vaga general convocada per la CGIL, la CISL, i la UIL, em permet d’aterrar, en unes poques hores, a la ciutat mediterrània.

 

La poderosa brisa et desvetlla els sentits en aquesta ciutat-amalgama, envoltada per una anella de viles i pobles pràcticament adherits. I que jeu, ben estesa, sobre un pendent muntanyenc suau, acaronador, ben clenxinat. A mesura que vas baixant, et topes amb la mar, i una fortificació costanera que diu, alt i clar, de la importància d’aquesta ciutat comercial. Tot el centre és un conjunt bigarrat, de gran olor i color obrer i popular, que diu coses de la llarga tradició del comunisme italià. Al cor del barri marítim, i com no podia ser altrament, un local petit i força sovintejat de l’exPCI.

 

El cas és que els tres dies de “gatzara” oficial, passaran, entre sessions maratonianes, lectures de papers i paperots, aprofundiment en les teories de G. Becattini, gran teòric de la teoria dels “districtes industrials marshalians” i altres etcètera.

 

Què tal el meu italià? La lectura intensiva de Gramsci (un filòsof sard ben coneixedor de la història de Catalunya), abans del viatge, durant el viatge, al llarg de l’estada, en acabar l’estada, em permetran defensar-me en un italià relativament fluid però suficient –a l’hotel sóc capaç de mantenir una conversa de mitja hora en italià amb un treballador de l’establiment.

 

El discurs també en italià? Bé, també, una mica de nervis, massa llarg –vint minuts, però veig que l’audiència que entén l’italià –formada per italians i grecs, sobretot, m’escolta amb atenció. En finalitzar, il sindico de Livorno, el batlle d’aquí, que és també membre de la direcció de l’exPCI a nivell nacional, em ve a saludar i em diu a mi i a un dels seus assessors en la meva presència, que vol mantenir relacions de contacte i informació amb Catalunya.

 

Finalment, o primerament, a poc que puc, m’acosto al vell local públic, buit i deixatat, per veure i imaginar el dia que Antonio Gramsci i un grapat d’obrers, camperols i intel·lectuals, funden, aquí, el 1921, el partit comunista més gran, obert, i interessant que ha tingut mai i tindrà, pel que anem veient, Europa.

 

La resta, el paisatge, la ciutat, el menjar, sobretot, perfectament i plausiblement del meu grat.

 

Go, Laporta, go!


CAT ’06  La nit dels somriures glaçats

 

Josep Pallach 1920/1977

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!