“Hugo Chávez, un règim totalitari” és un comentari breu, sense signatura, exhumat ahir, 23 de febrer, a la secció “Les cares de les notícies” pel meu diari, l’AVUI.
L’anònim articulista refereix l’anunci-advertiment del president veneçolà de reformar la constitució per tal de permetre-li renovar com a candidat a la màxima magistratura de la nació. Afegeix, el periodista, que cal desemmascarar en Chávez, que és simplement un dictador, i insta al govern espanyol que se n’allunyi, del president democràtic de Veneçuela, tant com pugui.
Trobo que el col·laborador de l’AVUI té tot el dret de pensar com pensa i d’ofuscar-se i confondre els desigs amb la realitat (potser voldria veure’l, també, enderrocat per una intervenció estrangera i no gosa dir-ho) En Chávez ha fet un anunci tàctic: fort amb el 65% dels vots que li donen les darreres enquestes, vol evitar el boicot opositor als comicis, anunciant successives reeleccions per tal de forçar-ne la concorrença d’un algun altre candidat. Personalment, odio els mandats perllongats -a Veneçuela i a tot arreu. I faríem santament, aquí que som, com se sap, campions de la democràcia, de fixar-ne límits a tots els nivells administratius.
A Catalunya, per exemple, en Jordi Pujol ha estat reelegit diversos cops democràticament, en Manuel Royes, batlle de Terrassa, també. Els polítics, ja se sap, miren de durar. Duracels gairebé eterns. I en Chávez, d’esquerres i socialista, també.
No m’agrada, però és així.
No confonguem però, un hàbit democràtic habitual -per bé que lleig i perillós- amb la denúncia de dictadures i la generació d’enrenous diplomàtics. En aquest sentit, el senyor articulista de l’AVUI s’ha deixat endur per un anticomunisme primari i jovenívol i unes lloables ínfules neoliberals. Que prengui una camamilla, sisplau, i que posi una mica de seny, també. El seny mai no és sobrer.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
això de no signar un article o allò que hom expressa per escrit. Però aquest fet no desdiu que hi hagi persones que pensin de manera diferent a la nostra.
Per exemple, quan afirmes que Chávez fa un anunci tàctic i fort amb el 65 per cent de vots que li donen les enquestes, podries haver afegit, per a situar-nos a tots una mica més a prop de la realitat veneçolana, que aquest 65 per cent sobre els vots emesos és calculat tenint present que la victòria electoral de Chávez fou de la segûent manera: del cens electoral de Veneçuela votaren només el 25 per cent dels electors. El 65 per cent de 25 és un 14,35 per cent del total del cens… O sigui que Chávez governa Veneçuela amb el suport de menys del 15 per cent dels veneçolans.
Els motius d’aquesta tan gran abstenció són diversos, però gens negligibles –tenen a veure amb la democràcia i la llibertat de vot– aquests dos:
1) Els veneçolans no van a votar per a evitar que els fitxin; màquines electròniques que enregistraven què havies votat i a qui votaves feren que molta gent es decidís per quedar-se a casa, amb independència dels contraris a Chávez que propugnaven el boicot electoral.
2) El Govern de Chávez es posà en circulació a Internet i, sobretot en CDr’s per als milers d’ordinadors portàtils comprats expressament per a ús de les patrulles bolivarianes, un programa amb la base de dades del cens electoral veneçolà, que també oferia notícia sobre què havia votat anteriorment cada elector i si havia votat, a més a més d’altres informacions encara més privades. Amb aquesta eina –més pròpia d’un amic de Goebbels com Serrano Súñe que d’un demòcrata– a les mans, els components de les patrulles, que s’havien conjurat prèviament per a obtenir cadascú 10 vots per a Chávez, visitaven els seus veïns i els conminaven a votar allò "políticament correcte" i adequat per al futur personal i familiar…