Pere Meroño

Sento una emoció doble. En un reportatge de TV3 aquest cap de setmana passat, he vist que parlaven del barri de Sant Roc –el que en dèiem de petit “el barri dels Gitanos”, per la presència d’uns 5.000 ciutadans d’aquella ètnia nòmada i sofrida (…)

I la cosa m’ha emocionat perquè jo sóc del Congrés,  barri que frega amb Sant Roc, i també amb el Gorg, i la zona industrial –ara generosa plataforma logística xinesa.

A Sant Roc n’he vist de tots colors: un atropellament patit per un gitano i l’atac de gitanos contra el conductor imprudent. Unes quantes bodes gitanes en el pati de la meva escola, abans anomenat Col·legi Sagrada Família i que ara té un nom nou i que no recordo. També vaig conèixer a en Ropero, gitano líder d’una banda que sempre em tractà amb cordialitat quan jo travessava el llindar amb Sant Roc per anar al meu institut.

Emoció, també, pel reportatge que, també TV3, engega aquesta nit amb en Roger de Gràcia fent –quina gosadia!- de professor del meu institut, precisament l’Eugeni d’Ors (allà és on descobriré i descobreixo, que l’”Insti” ja no és el que era; vull dir que abans érem tots espanyols, i ara n’hi ha un fum d’estrangers provinents d’indrets i continents ben diversos.

A l’institut, en vaig veure i viure unes quantes, de coses.

La meva insistència malaltissa perquè el director del centre, llavors professor meu de llatí, fes una estació meteorològica de la qual servidor, gustosament, me n’encarregaria (no cal dir que no em va fer ni cas, i va fer santament, qui fa cas a un ganàpia de 14 anys!).

També tinc a la memòria la mobilització produïda a l’”insti” quan la policia matà un treballador de la FECSA situada a tocar del meu barri. I la policia armada –els “grisos” en llenguatge clar i directe- entrà a cavall al centre, i recorregué, al galop i brandant la porra, alguns dels seus corredors.

Així mateix recordo, la factoria de la CROS, amb la pertinaç sirena anunciadora de l’entrada i sortida dels torns obrers. I la fumerada que expulsava en netejar les gegantines calderes.

També recordo una frase de Manolo Vázquez Montalbán, que defineix –referint-se al seu entranyable barri del Raval, que la seva pàtria són les quatre cantonades on arriba la pròpia pixada. Definició que en faig meva: la meva pàtria és el barri del Congrés (Cinturó industrial de Barcelona / Catalunya).

Una pàtria a la qual em sento vinculada; paradís curull de xemeneies fumejants.

http://twitter.com/perermerono

CANIGÓ, setmanari independent dels Països Catalans

BRAUN, memòries d’una fàbrica / BRAUN, memorias de una fábrica

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!