Pere Meroño

¿És només aquest el motiu del seu ascens? ¿Sense C’s, el PP hauria capitalitzat tot el vot espanyolista? A criteri de l’historiador i investigador Xavier Casals per respondre a això en un context polític en moviment accelerat, cal tenir en compte també un altre eix més enllà dels clàssics esquerra-dreta i Catalunya-Espanya: “Es fa visible l’eix nova política-vella política”. Per tant, Casals afirma que l’espanyolisme, a més de beneficiar-se de la radicalització del debat, també es beneficia del vot protesta (C’s en el bàndol espanyolista i la CUP a l’altre extrem).

Les xifres que sustenten aquesta anàlisi de Casals són significatives. Mentre que els partits tradicionals no deixen de baixar, els nous partits, que anomena “d’identitat i protesta”, nascuts de la base, tenen una clara tendència a l’alça. Així, per Vinader, el PP sol, sense competència en el flanc espanyolista, “probablement no hauria sumat tot el vot de C’s”, que “ha esgarrapat vot també de sectors socialistes amb el seu discurs anticorrupció” en un context de malestar amb el sistema.

C’s, a més, ha tingut l’habilitat de moderar fins a esquivar el discurs marca de la casa, com el del suposat conflicte lingüístic. L’espanyolisme de protesta es dispara. Això explica, per exemple, que la cita d’Albert Rivera que encapçala aquest text anés acompanyada d’una segona part: “Els que creiem en la democràcia i el servei als ciutadans i no als partits hem de fer net”. Els discursos identitaris i de protesta són ja indissociables de l’espanyolisme que encarna Ciutadans. Aquest factor també pot explicar l’intent de destacats dirigents del PP a Catalunya de vincular el discurs de C’s amb el del PSOE, per conservar l’hegemonia de l’espanyolisme de dretes, malgrat que Vinader alerta que l’espanyolisme de C’s, encara que imprimeixi una pàtina social i de protesta al seu discurs, s’alimenta també de sectors de la ultradreta. De fet, aquest és un espai compartit amb el PP, que concentra, argumenta Vinader, “bona part del franquisme sociològic; són els de sempre”.

L’espanyolisme al carrer

Quan el sobiranisme impregna el debat, l’espanyolisme -de dreta explícitament o implícita- reacciona també al carrer, cosa que no passava mentre el debat nacional es movia en el terreny de l’ambigüitat. Qui més qui menys s’ha tret la màscara. I s’empetiteix la via del mig.

Les manifestacions de la plataforma D’Espanya i Catalans el 12 d’octubre i el 6 de desembre en són la mostra més significativa. Vinader raona que en aquestes marxes ha passat una cosa que sempre ha incomodat l’espanyolisme a Catalunya: han confluït amb elements ultres. “La dreta clàssica es va ajuntar amb l’extrema dreta”, alguns amb historial delictiu, afirma Vinader.

Per Casals, la polarització del debat ha provocat una mobilització desconeguda de l’espanyolisme, “i no se’n coneix el sostre”. “El tauler de joc està en moviment , i això fa difícil de preveure’n l’evolució”, creu. Explica que la italianització de la política catalana fa que en el marc espanyol Catalunya sigui el laboratori, i on abans es veurà la pèrdua d’hegemonia dels partits clàssics, siguin de dretes, d’esquerres, espanyolistes o sobiranistes.

MARC COLOMER (ARA)

BARCELONA | Actualitzada el 16/12/2012 00:00

http://twitter.com/perermerono

              CANIGÓ, setmanari independent dels Països Catalans