Barcelona acollirà, el juliol de 2008, una nova edició dels Jocs Europeus per a Gais i Lesbianes. L’esdeveniment portarà al cap i casal uns 5.000 esportives homosexuals i de l’ordre de 30.000 visitants. Hi té el suport de l’Ajuntament de la ciutat.
A l’entorn d’aquest fet noticiable es girà, a la feina, una grossa discussió. En aquell moment hi érem tres companyes i jo mateix. La discussió es va moure entre la defensa aferrissada -per part meva- i la desqualificació pel fet d’esdevenir un fet folklòric i poc afavoridor de la necessària integració -que deien elles.
Es curiós com opera, en la nostra societat, el pensament sobre notícies als mitjans: reducció a l’anècdota, banalització, i neutralització d’allò que pot tenir de potencialment trencador.
Més enllà de la coincidència o no, a mi em sobtà extraordinàriament que fos gent pertanyent a un altre col·lectiu punyentment discriminat, com són les dones -dones, a més, crítiques, intel·ligents i progressistes-, les que hi patissin d’un cert estrabisme en l’anàlisi d’uns fets que empenyen cap a la normalitat.
Lesbianes i gais tenen tot el dret, només faltaria, d’organitzar aquells esdeveniments i activitats que desitgin. Més encara, si allò serveix per a visualitzar més i millor la seva presència i potencial.
Insisteixo: pagaria la pena que féssim per manera d’accentuar el punt de vista crític sobre els fets i la gent, per comptes de centrar-nos en l’aparença i l’anècdota. I gastar la saliva per a denunciar la molt sagnant discriminació que en tots els ordres i àmbits pateix aquesta gent. Alhora, fóra bo d’ampliar les lectures i no centrar-se tant en el nodriment televisiu i el repàs superficial de la informació.
No en sóc, però, optimista. Deia el gran escriptor espanyol Rafael Sánchez Ferlosio que “vendrán tiempos peores y nos harán más ciegos”. Malauradament, hi té més raó que un sant.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!