Pere Meroño
Diari d'un eurocomunista del #PSUC
Càmera repassant i llepant parets, murs, làmpades, canelobres, sostres, recorregut morós, mentre una veu monòtona, metàl·lica, repeteix frases robe-grilletianes (…)
La mansió, de fet un gran, gros, vastíssim palau envoltat de jardins domesticats i clenxinats fets i pastats amb tiralínies, és un hotel internacional poblat de membres alts de les classes altes, vestits de vint-i-un botons, encorbatats, de rigorosa etiqueta.
Una colla de maniquins, d’autòmats que ara xerren, ara callen. Que gesticulen tot movent llavis sense veu, que gesticulen tot movent llavis amb veu. Maniquins. Autòmats.
La trama és un laberint ben laberíntic fruit de la col·laboració entre Alain Resnais i Alain Robe-Grillet. Un exercici d’estil, de llenguatge en clau de “nouveau roman” i nouvelle vague simbiòtics injectats en vena.
Converses solipsistes, xerrades el·líptiques, embolica que fa fort de suposicions, indirectes, frases abandonades, frases enllestides.
Hotel. Internacional. Un triangle entre maniquins. Autòmats que belluguen. Parets. Murs. Una corrua d’estàtues. D’escultures. Corredors llarguíssims. Anfractuositats. Espais invisibles. No lloc campestre i elitista.
Cinema experimental. Nou cinema. Nova novel·la. Conjunció. Compartició. Intercanvi. Amb el fons insidiós, percudint d’un orgue que no calla, que no atura.
Un gran film d’un dels més grans realitzadors de la història del cinema i que segueix, ara i aquí, al peu del canó.
. L’année dernière a Marienbad. Dir. Alain Resnais. Guió: Robe-Grillet. 93 minuts. 1961. França.
http://twitter.com/perermerono
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Salutacions,
Pere