Pere Meroño

… I tocava a (…)

Burg i per viles, cims, i paratges del Pallars Sobirà. I a banda de fer anar l’acordió fou comunista.

Al Rodasons  vaig veure el “Mestret” popular i prestigiós acordionista altpirinenc –per cert, quina joia de programes musicals, els matins de dissabte, al 33-.

I en veure el “Mestret” m’ha tornat a visitar el record d’en Ramon Cadena i Grau. El meu oncle més estimat.

Membrances d’infantesa quan em banyaven en una pica a l’aire lliure, entre cims altívols i irrefrenables, al peu del mas, i a l’hort. Els gossos, ben peluts, sempre campant. Les excursions cap a les bordes, muntanya amunt en direcció cap a Andorra. Trajecte fatigós, el sarró ben farcit amb la bóta, el xoriç, i el pa. A les bordes a dallar entre tàvecs irredempts i insidiosos. I mentre aturem vinga escoltar històries de contrabandistes, de la guerra. D’una postguerra negra-negríssima.

En Ramon va ser un home atractiu i ben plantat, ferm, home de conviccions. Durant la guerra i la revolució de 1936-1939 va pertànyer a l’estat major del general Enrique Lister, destacat dirigent del Partit Comunista d’Espanya. La derrota de Catalunya, la democràcia i les llibertats, el van dur a un règim d’empresonament perllongat i rigorós. En acabar, al poble, els vencedors el menystingueren i l’arraconaren.

Que en diu de coses, sobre tot això, el formidable “Les veus del Pamano”, del gran Jaume Cabré!

La seva, de mare, francesa de pares valencians –només enraonava català i francès-; el pare, fuster i membre d’ERC; el germà gran exiliat per la zona de Marsella –durant la guerra fou membre actiu de la CNT i féu part de la invasió de la Vall d’Aran, els anys 40, per forces republicanes i antifranquistes-; en Ramon; i les dues germanes, una d’elles la meva mare, nada accidentalment a Beziers, entre Perpinyà i Narbona.

L’home anava de poble en poble, de festa en festa, amb el seu bell acordió. El qual em mostrava orgullós, -ulls humits-, recordant una joventut feliç irrepetible i negada pels anys i els patiments. Contalles i llegendes escoltades a la vora de la llar de foc, en aquella casa de pedra amb sòl de fusta. Ben defensada dels vents, el fred, i la força dels elements.

Bigoti poderós, camisa sempre de quadres de colors foscos –com un llenyataire-, pantalons de vellut, calçat de muntanya. Vet aquí l’oncle Ramon. Acordionista i comunista en un país que va tornar a perdre

El meu oncle estimat, traspassat a les primeries dels 90. L’oncle acordionista. I, també, comunista.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!