Pere Meroño

Diari d'un eurocomunista del #PSUC

12 de setembre de 2009
0 comentaris

La Voz de España

Un casalot fosc i fonamentalment subterrani. Veus meravelloses que hi campen pertot (Humphry Bogart, Marilyn Monroe, Clark Gable, Ava Gardner, Paul Newman, Meryl Streep, Burt Lancaster, Katharine Hepburn…). Paisatges i paisanatges que et duen al misteri i l’encís de sales fosques que hi traspuen passions, sentiments, amor, odi, aventura  (…)

El casalot és a l’avinguda del Tibidabo, 18, Barcelona.

 

I ahir hi vaig a tornar a passar pel davant, quan duia la meva menuda, un cop més. A Can Cosmocaixa –els estris i gadgets, el bosc inundat, el peixos malcarats i ferrenys, la gran peça glaçada, el globus-. L’adreça correspon a l’empresa La Voz de España. Un dels primers estudis de doblatge, i allà on Barcelona va començar a llaurar la seva posició, indiscutible i indiscutida, de capital del doblatge a tot l’estat.

 

Servidor, professionalment, hi ha tingut a veure amb el món del doblatge. He treballat en campanyes publicitàries, de promoció de serveis i productes, i n’he hagut de menester dels serveis de primeres figures d’aquest món (Rogelio Hernández –veu de Paul Newman, Robert de Niro, Michael Caine-, Rosa Grisó –Mery Streep-, Alberto Vidal (Harrison Ford), Josep Maria Alarcón (el dolent de la sèrie de l’inspector Gadget i tot sovint la veu publicitària de la Generalitat durant el pujolisme), Arseni Corsellas (Sean Connery, el JR de la sèrie Dallas). Figures que jo escollia, lliurement, per cada campanya i paper. “Escolta, que vull la veu aquella d’en Harrison Ford, i ara, sisplau, porta’m la dels focs forestals i els rostolls de marres”, que els hi deia.

 

Jo, que sóc cinèfil de mena, he passat històries magnífiques presentant el text que han de llegir els actors, i donant-ne l’aprovació. Eren sessions en sales àmplies, silents, una veu, un text, un atril, un espai per control de gravació, i el client –servidor- tot orelles. I vet aquí el miracle d’una veu que omple i batega i t’alça. Només són uns segons, però et donen molta vida.

 

Cada cop que hi passo per davant la Voz de España, no puc estar-me de recordar com m’agrada aquest món del cinema, del doblatge, de la publicitat, i de la comunicació. Aquesta nota només era per retre’n homenatge i donar-ne fe amb tot el cor i tota la il·lusió… m’ho passava tan i tan bé.

CAT ’06  La nit dels somriures glaçats

El vídeo

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!