Pere Meroño

Paisatge amable, agradós, endreçat, amb combinació d’arbredes i sembrats. Colls i planes pertot. Sols al Baix Llobregat i al Tarragonès, es detecta industriosa contaminació.

Fins l’Hospitalet de l’Infant, no albiro el mar. Fina, blava, encalmada i d’horitzons esbatanats pel·lícula d’aigua.

Al “Descobrir” prenc nota d’un llibre per ma filla: “Aquel dia de 1714“, de A. Munné-Jordà i Òscar Julve. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. 10 €. De 8 anys cap amunt. A la revista, en sóc subscriptor, trobo paratges, gent, i museus descrivint tot de processos industrials (aposto per la reindustrialització del país i la descoberta del seu passat). Prenc nota, també, del nous disc de Névoa, la cantant catalana que tan i tan bé conrea el fado. “Orlando”. Editada per Temps Record.

Passem a tocar de la central de Vandellós, hi sento un lleu calfred. Senyoreja el paisatge el tradicional edifici de formigó armat amb clau de volta que acull i acarona el reactor nuclear.

Ja som a l’Ampolla i ensumo i començo a albirar l’admirable, el grandiós delta. Ara, com un llampec, passem per Amposta i la seva magnífica portalada: lo Ebre generós i grandiloqüent, ben servit de cabal. Estem recorrent una faixa de terra d’uns vint quilòmetres d’amplada en què el riu va vèncer al mar, i que s’endinsa, també, una vintena de quilòmetres mar enllà… un paradís curull d’estanys, basses, sembrats, parcel·les de terra plana i fèrtil, convenientment empeltada i fecundada. El cor, el centre on s’esdevenen els drames rurals i vilatans tan magistralment escrits pel rapitenc Sebastià Juan Albó.

A 2/4 d’una, per fi, arribem a Sant Carles de la Ràpita. 15.000 habitants. Allò de Carles ve d’una història passada, d’una gran història en què a l’antiga Ràpita dels Alfacs va estar a punt de tocar-li la grossa quan el rei espanyol Carlos III projectà la construcció d’un gran port al delta de l’Ebre, i ordenà que a la Ràpita es construís una gran ciutat. Es va fer el canal de navegació d’Amposta als Alfacs perquè el monarca il·lustrat volia aquí un dels més importants ports de la Mediterrània. Un somni, ai!, frustrat, que es va esllanguir, i del que hi resten l’església nova, la plaça de Carles III, “lo barri” de carrers quadriculats, el canal… i els signes de grandeur –una enorme plaça, carrers i avingudes d’amplada desorbitada,  en què els rapitencs fan palès el seu esperit de “grandeur”, i on De Gaulle és substituït per Carlos III i el comte de de Floridablanca.

A partir d’ara i durant 5 hores –pausa de l’àpat inclòs-, “llegiré” amb els peus i abraçaré amb la mirada aquesta vila marinera governada durant anys per l’esquerra ebrenca, tot vagarejant-t’hi per carrers i places…

Primera sorpresa: la plaça de Carles III, rectangular i acabada en forma de semicercle, futur nucli vertebrador de la nova ciutat portuària, mig porxada, on hi és la casa de la vila. Una mena de place de la Concorde rapitenca. A sota, on era el primer nucli de població, la plaça del Còc que fa d’entrada al barri de pescadors, i mariner. Sobre el tema de la grandeur somiada i perduda, hi ha una magnífica novel·la d’Emili Rosales: “La ciutat invisible”, premi Sant Jordi 2004.

La Ràpita ocupa una llenca estreta i llarga entre la mar i una serralada creixentment engrandida. El terreny va en ascens. Té un dels ports més importants de Catalunya –l’he recorregut i en dono fe de les seves dimensions, amb llocs d’atracament i una corrua d’instal·lacions industrials i de serveis.

Productivament, l’arròs és el principal conreu, seguit per l’olivera i el garrofer. També cal subratllar la producció salinera. A més, és un centre turístic notable per bé que una mica a les beceroles encara.

En visitar l’església nova i l’oficina de turisme que s’hi allotja fins d’aquí uns dies –canviarà d’ubicació-, parlo llargament amb una de les responsables, una noia jove i alta, amb ulleres, de cap perfectament moblat, que m’explica l’estat actual del tema turístic, els projectes, les idees. La veig, a la noia, imbuïda d’una visió realista i pragmàtica de la situació, i crec que van per bon camí (em permeto dir-li que cal que millorin les connexions amb el delta, i que explotin fermament el vessant cultural –en especial, la figura del gran escriptor local que fou Sebastià Juan Arbó, conegut com el “petit Dostoievski”… –us en recomano: “Terres de l’Ebre”, “Tino Costa”, i “La Masia”, també que explotin al màxim Internet i les xarxes socials per tal de donar-se a conèixer).

Com més enfilo cap amunt l’obligada passejada, millor veig el delta i la zona deltenca que pertany al terme municipal de La Ràpita, amb la banya inclosa. Una meravella per als meus ulls i per a la gent que hi viu i les aus que hi nien… un bé de déu sovintejat per martinets, esplugabous, fotges, ànecs, arpelles.

Val a dir que entre les dues de la tarda i les quatre, La Ràpita dina i descansa –és clar que el seu mal no vol soroll-. I que el caminar resulta fonamentalment solitari. A aquesta darrera hora, té lloc diàriament un fet singular: l’arribada a port de la flota pesquera, el desembarcament i la venda del peix a Llotja. Convé abrigar-se, començarà a bufar el garbí per veure com un reguitzell d’humanitat diversa i tafanera s’hi congrega per viure i veure un ritual.

A les 14h, servidor va a dinar. Restaurant Voramar, a primera línia de la costa, al cor del barri mariner. Arròs negre, de primer, i sípia amb julivert de segon. Un bon colofó per una grata i interessant visita a una de les capitals del sud nostrat massa sovint oblidat.

http://twitter.com/perermerono

CANIGÓ, setmanari independent dels Països Catalans