Pere Meroño
Diari d'un eurocomunista del #PSUC
En Bruno Michelucci és un home rondinaire, un punt malenconiós, de vida prima i destarotada, que no se sent a gust amb la seva pròpia pell. Per acabar-ho d’adobar, li fan avinent que sa mare es troba greument malalta amb poc temps de vida. A partir d’aquí, els records, les imatges del passat li revenen amb força (…)
El film, aparentment costumista, és, tot sovint, dur, trist, tràgic, però amb un fons optimista, encomanadís, a partir de la mare jove i desinhibida, dolça i bella, piu bella, que fa anar de bòlit al marit -gelós i geniüt, de professió carabinieri). Veiem, en una família qualsevol el cercle de la vida (la infantesa que ens marca a ferro; l’escola; els primers amors; les figures del pare i de la mare; els enganys; les traïcions; els crits; els mastegots)
La pel.lícula, rodada a Livorno, és un fresc sobre la societat italiana des de 1971 fins als nostres dies. Un mosaic que se’ns mostra a través dels personatges, els paisatges, alguns detalls –els cartells del PCI a parets i murs en la ciutat que el va veure néixer en 1921, i on fou elegit el sard Antonio Gramsci com el seu primer secretari general. Amb un pes ben important de la música.
Tots els actors i actrius estan força bé. Hi destaca qui en fa de mare –Stefania Sandrelli-, conegut sex simbol de la cinematografia italiana al llarg dels anys 60 i 70-.
El film és curull d’emocions, de sorpreses, ple de vida desbordant i efímera. D’una enorme i inextingible tendresa.
Us el ben recomano.
. La prima cosa bella. Dir. Paolo Virzì. Amb Stefania Sandrelli. Itàlia. 1h 51 minuts.
La prima cosa bella (la cançó de Nicola di Bari)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!