No hi ha dubte que els films documentals són, també als Països Catalans, el nostre país, en alça. Tant que fins i tot els distribuïdors se’n fan ressò i en reserven espais per a l’estrena i difusió.
La casa de la meva àvia és un documental que gira a l’entorn d’una família monoparental -l’àvia vídua-. La senyora viu a Sant Vicent del Raspeig -l’Alacantí-, municipi de prop de 50.000 habitants. La Marina parla, tot sovint en català, de la seva vida -el marit, el poble, el seus punts de vista …-. Molt sovint hi surt la neta. Ella és una dona de classe treballadora -mestressa de casa, catalanoparlant- a la qual, per mor d’unes reformes urbanístiques, es vendrà i li enderrocaran, per edificar de cap i de nou, la casa. Un espai, doncs, es perdrà, i amb ell, tot de vivències i de memòries.
Cal dir que, tot i ser catalanoparlant, l’àvia es comunica en espanyol amb la neta. Actitud sociolingüística seguida, fil per randa, pel fill amb la nena: bo i empenyent un procés de substitució de la llengua galopant..
Narrada senzillament i clara, el film ens acosta a un cinema veritat enmig de tanta banalitat i foc d’encenalls hollywoodenc.
Tendresa, emotivitat, vida viscuda… són trets característics d’aquesta bella pel·lícula.
– La casa de mi abuela. Director Adan Aliaga. Països Catalans. 2005
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
La substitució està en els valors inculcats a una societat que fomenta el mal anomenat bilingüisme.
Que no significa altra cosa que la castellanització progressiva i una comdemna a mort de la llengua pròpia, diferida en el temps.