Pere Meroño

Diari d'un eurocomunista del #PSUC

2 de juliol de 2011
2 comentaris

José Ignacio Urenda i el meu PSC catalanista

El vaig conèixer el 1976, al cap de poc de constituir-se el Partit Socialista de Catalunya-PSC, al qual em vaig afiliar el mes d’octubre, després d’un contacte un xic accidentat amb l’Edelmir Sancho, al meu institut, l’Eugeni d’Ors –recordo que en “Miro”, un bon jan, grassonet, barbat, tècnic de l’empresa Pintures Bruguer, mentre jo li demanava coses sobre el partit, ell em deia, tot poruc: “espero que no em comprometis” (…)

Havia decidit ingressar al PSC abans de l’estiu. “CANIGÓ”, el setmanari dirigit per la Isabel-Clara Simó, i editat per Xavier Dalfó, hi jugà un rol cabdal. Allà, s’hi publicà un extens dossier, de lliurament setmanal, sobre les principals forces polítiques.

 

Tenia clar que havia de ser una força d’esquerres –sóc fill d’un obrer del tèxtil i d’una obrera del sector químic i del sector de la neteja, el meu tiet va ser oficial i membre de l’estat major, del general comunista espanyol Enrique Líster; l’altre, fou “maquis” –dels que invadiren la Val d’Aran per alliberar-la del feixisme, i pertanyent a la CNT; l’avi, per part de mare, un Cadena, va militar a ERC-, i de la banda contrària, que també n’hi ha, un parent meu de Cartagena, un Meroño, va ser membre de la Guardia de Franco. I catalanista, molt catalanista –per bé que vaig ser “anacional (en afortunada expressió del jesuïta i ex PSUC Ignasi Riera) durant força anys, el meu aprenentatge tardà del català i la descoberta del país, em garantí una conversió ràpida i duradora als ideals nacionals.

 

El PSUC quedava descartat. Vaig participar en una reunió clandestina, a Llefià, al límit entre Badalona i Santa Coloma de Gramenet, presidida pel líder de la Joventut Comunista, en Cristóbal González, i la cosa no em va fer el pes. Val a dir, també, que la por i la greu reticència que sobre la política dominava a la meva mare –un germà empresonat durant 5 anys, l’altre exiliat a Marsella- m’influí força, i vaig optar per una força no tan radical políticament.

 

Deia, però, que vaig conèixer a l’Urenda –baixet, castellanoparlant, intel·lectual, ex militant del Front Obrer de Catalunya amb en Pasqual Maragall, Isidre Molas, Jesús Salvador… Era un home reflexiu, un membre destacat del secretariat del PSC. I jo, un joveníssim, i preguntaire militant de base de l’agrupació de Badalona –un dels tres o quatre militants, dels 30 que n’érem, que vivia en un barri obrer –el Congrés- i d’origen castellanoparlant –com en Rafael Madueño, en Manuel Rodríguez (del barri de la Salut).

 

Anys a venir, als inicis dels 90, el vaig tornar a reveure quan l’Urenda va ser delegat de Drets Civils de l’Ajuntament de Barcelona. El vaig visitar com a mitjancer de membres de la comunitat jueva barcelonina, en concret d’ARCCI, i un cop haver-me compromès amb el professor i poeta Jaime Vandor de facilitar-los un contacte que pogués fraguar una col·laboració estable, de caràcter cultural, entre el consistori del cap i casal de la nació, i la principal associació catalanojueva –feliçment ressuscitada fa uns anys i amb seu a Reus-. Dit i fet, vaig parlar amb Urenda –tot deixant ben clar que jo no n’era, de jueu, per evitar confusions-, i un cop acceptada la trobada, em vaig retirar content pel conveni que se signà setmanes després.

 

Més sobre José Ignacio Urenda

 

 

CANIGÓ, setmanari independent dels Països Catalans

  1. No l’he seguit gaire aquest personatge, només pels diaris i en una època més tardana. ¿No va ser delegat del govern espanyol a Lleida? I em semblava que es feia dir Josep Ignasi? El feia catalanoparlant. No és així?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!