Pere Meroño
Diari d'un eurocomunista del #PSUC
En un context d’intensa lluita social i política liderat per l’esquerra, inclosos els atemptats, un jove nord-americà viu un intents sentiment de què ja n’hi ha prou d’aquest color. El xicot es postula per fer una feina en el camp de la seguretat, de la persecució del que ell considera una marea roja. Anys després, el fiscal general li proposa que accepti la direcció de l’Oficina d’Informació Federal que s’acaba de crear (…)
El jove es J. Edgar Hoover, ferotgement anticomunista, de família conservadora, amb una mare castradora i força tradicional. I l’organisme és el Federal Bureau of Investigation, organització que va dirigir durant 48 anys amb 8 presidents dels EE.UU.
El que veurem durant 2h i 17 minuts és una biografia d’escenes i moments de la vida d’Edgar. La cosa s’articula a partir del dictat que en fa de la seves memòries –vetllant per la seva posteritat- el totpoderós director.
Fent salts en el temps, veiem l’ambició del jove, el seu caràcter primmirat fins a l’obsessió, la cerca d’agents de bons costums, bon estat físic, ben vestits, d’extrema lleialtat a la seva persona. També el d’un policia innovador, que cerca l’eficàcia policial, tot i que defensa que la fi justifica els mitjans. És per això que investiga els presidents del seu país, i altres persones destacades, tot fent-los xantatge per assegurar-se la continuïtat al front de l’FBI. L’aspecte maniàtic de l’Edgar Hoover es fa palès en la seva autoconsideració com el gran vigilant de l’ordre públic, el campió en la lluita contra el comunisme i els radicals. I el principal agent en la derrota, manu militari, de la en altre temps puixant esquerra nord-americana.
La pel·lícula ens dóna, també, moments sucosos: la relació amb els Kennedy, l’odi a Richard Nixon –a qui se li dediquen uns minuts realment devastadors. Escenes, així mateix, íntimes, de gran tendresa i emotivitat.
Hoover va ser un homosexual que no es reconeixia com a tal, el seu director adjunt ho fou també, i ambdós es dispensaren una amistat llarga, d’amor, diàleg, fidelitat, i tendresa mútues.
La pel·lícula ve acompanyada de la banda sonora creada pel propi director; la mena de música melodiosa, malenconiosa, a què ens té avesats.
Destacar, també, les dues excel·lents interpretacions d’en Leonardo DiCaprio, caracteritzat com a Edgar Hoover, i la Naomi Watts, en el paper de la seva secretària. També l’extraordinària veu, timbre i pronunciació en la versió original V.O. de qui fa de director adjunt i mà dreta del cap de l’FBI.
Un bon film que explica la vida d’un home capital en la història d’aquella gran nació i alhora una ullada a la història més recent d’aquell gran país. Un home que, entenc seguint la pel·lícula, que no era pas ni déu ni dimoni. I que era habitat per innombrables fantasmes, traumes i cabòries. Quedi clar, en qualsevol cas, que el director de la pel.lícula, home de conegudes, arrelades i antigues idees políticament conservadores, fa una “lectura” crítica de Hoover. Tan és així que l’actual director de l’FBI no se n’ha estat de criticar amb acidesa i rotunditat la visió que Eastwood signa del seu fundador i primer director.
. “J. Edgar”. Direcció i música: Clint Eastwood. USA. 2012.
http://twitter.com/perermerono
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!