A mi ni el meu fill ni el metge no m’enganyen: guaita quina cara que tinc. Guaita-la. Primer va ser allò que el meu gat m’havia encomanat una malaltia. Vés (…).
Després amb el Nolotil, per calmar el dolor, me’n varen sortir, a l’esquena, uns granets dels quals vaig tardar tres setmanes en desempallegar-me’n. I, ara, guaita quina cara. Guaita. La tinc tota plena de grans i punts vermells, amb la de diners que me n’he gastat en cremes. Mon fill diu que és l’edat, que no hi veu res. La doctora, tres quarts del mateix. Què sabrà ella, amb poc més de vint anys, aquesta en sap tant, de medecina, com jo. Vés.
I el meu fill que no acaba de demanar-ne hora, amb l’especialista. Esclar, com diu que no hi tinc res de res. Diu que la visita és per d’aquí a dos mesos. Ja veus. Si hagués telefonat abans, quan l’hi vaig dir, això ja no passaria. Ara, ja veuràs com això no se me’n va!. I els diners que me n’he gastat. Si només en necessito una pomada, qualsevol crema. Si fins i tot la gent em mira pel carrer. I el veïnat, quan els hi dic, me’n donen la raó! A veure si no és veritat!!
