Pere Meroño

Diari d'un eurocomunista del #PSUC

6 d'octubre de 2006
4 comentaris

Ghost Dog: the way of the samurai (Jim Jarmusch)

Enorme i dilatat travelling inicial i aeri, pura i dura vista d’ocell (com els que hi sovinteja en Clint Eastwood). Compte, ens atansem a un terrat deixatat d’un edifici on no hi viu ningú. Típic no-barri d’un no-lloc. Una cabana i un colomar, dalt de tot. Caseta fosca, rústica, desangelada. A dins, un home, i cepat, i negre. Llegint un llibre sobre els samurais.

És una cambra única, sembla. La càmera mostra tot de detalls, en primers plans breus: fotografies, quadres, llibres, records familiars: detalls fixadors d’un tipus i un caràcter.

De cop i volta, l’home ix de casa. La lluna. La nit. El negre encaputxat i que camina com un valent. Pit enfora. A la mà una cartera d’executiu. Aquí el tenim: l’assassí solitari i letal. La narració alterna i segueix, fil per randa, les llegendes sobreimpreses del codi samurai.

En Forest Whitaker hi fa una excelsa composició del personatge: hieràtic, sobri, contingut, però d’allò més expressiu i eloqüent, mirant a càmera si cal, esguard frontal, acurat i intens: capturant moments de vida. Mirada, també, de depredador isolat i ferreny.

Vinga burxar la nit, en Ghost Dog: negre conductor, negre cotxe, negra nit.

Sublim, fascinant film del cappare de cinema independent estatunidenc. Pel·lícula amb tocs existencialistes, violenta, reflexiva, metafísica, amb ús sovintejat de la càmera lenta, una musica dinàmica, maquinal, i insidiosa.

Retrat d’un solitari en una societat on l’home és un llop per l’home. I d’una màfia depassada, vella, apàtica, i poruga.

Magistral.

– Ghost Dog, the way of the samurai. Dir. Jim Jarmusch. 116 minuts. Amb en Forest Whitaker. França-Alemanya-Japó-USA. 1999.

  1. Estic totalment d’acord amb el que dius. Ghost Dog és una pel·lícula impressionant, una vertadera obra mestra.

    M’encanta el retrat irònic i punyent que fa de la màfia italiana decadent que lloga els serveis de Ghost Dog. Els diàlegs que tenen entre ells i les accions que porten a terme són una pura delícia. El món ha canviat i ells encara no se n’han adonat.

    I què dir de l’amistat del protagonista amb el venedor de gelats que només parla francès. Quan parlen entre ells, un en anglès i l’altre en francès, cadascú parla de coses diferents, però la voluntat d’entendre’s i el respecte mutu que es tenen és superior a la incomunicació idiomàtica.

    En aquesta pel·lícula, Jim Jarmuch fa un homenatge a una de les millors pel·lícules del cineasta francès Jean-Pierre Melville: Le Samouraï (El silenci d’un home), de l’any 1967, amb Alain Delon en el paper principal.

    Als qui no coneguin Jim Jarmuch, aquesta és la pel·lícula ideal per introduir-se a la seva obra. A partir d’aquí es pot anar entrant a poc a poc dins una filmografia feta de personatges que estan als marges de la societat, i on els silencis i les mirades, així com el detallisme visual, marquen la pauta d’un dels pares del cinema independent nord-americà.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!