Pere Meroño

Guaitant el paisatge, el medi (…)

natural, i venint de casa, és clar que Espanya comença a l?Aragó.

Una regió amb mapa polític singular ?dos partits regionalistes, la Chunta Aragonesista-CHA i el Partit Aragonès Regionalista-PAR-. El primer és d?esquerres i urbà i és hereu, d?alguna manera, de la primera formulació moderna del regionalisme: el Partit Socialista d?Aragó-PSA infantat, a les primeries dels anys 70, pel gran Emilio Gastón.

El segon partit és conservador i de fort arrelament rural i tenia el seu màxim exponent amb l?Hipólito Gómez de las Roces, antic dirigent polític pujat i amb càrrecs durant el franquisme. El PAR, històricament més fort, ha de nou reviscolat gràcies a la seva presència al govern aragonès ?l?anomenada Diputació Regional d?Aragó– formant coalició amb el PSOE del catalanoparlant Marcel·lí Iglesias.

L?Aragó és el paradigma del país d?emigració (aquí, a Catalunya, n?hi ha més de 200.000 ciutadanes i ciutadans nats en la regió colindant). És país agrícola de desenvolupament tocatardà. La situació, però, es capgirà els anys 60, amb la concentració de gairebé el 50% de la població aragonesa a Zaragoza. Ciutat, que atragué molta població amb les economies d?escala que atorguen les dimensions més grans i que n?ha esdevingut un gran centre de serveis i industrial.

Per cert, contínua sense resoldre?s l?assumpte de les llengües que se?n parlen, aquí ?a banda, esclar, del castellà-: l?aragonès o fabla i el català. De l?aragonès, en queden cada cop menys parlants, uns pocs milers, molt concentrats a la província de Huesca i a prop del Pirineu. Uns 40.000 són els catalanoparlants, els quals poblen el 90% del territori de l?anomenada Franja Catalana de Ponent, una faixa de terreny que fou segregada del nostre país quan la divisió provincial espanyola del segle XIX ?igual que ho fou el Bierzo i una franja d?Astúries, de Galiza-.

Doncs bé, hi ha el projecte d?una llei de llengües que ha estat impossible d?aprovar degut a la tebior i feblesa que li coneixem als socialistes en tot allò que no sigui el nacionalisme espanyol i per causa del veto del PAR ?per cert, una força que a l?igual que el PSOE té molta implantació a la Franja de Ponent.

Cal destacar que fora d?organitzacions culturals ?ben actives i meritòries i a les quals cal agrair el manteniment de la identitat catalana i la presència de la llengua en alguns àmbits públics i socials- el nacionalisme català no té, craso error, implantació a la zona ?ni ERC ni CDC, hi són-.

Més encara, Esquerra té una mena d?acord (sic) amb la Chunta Aragonesista el qual, a la pràctica, li comporta la renúncia a tenir una presència pràctica i normalitzada en aquell tros de territori català. S?ha d?esmentar que el referent polític d?Iniciativa per Catalunya Verds a l?Aragó és, també, com ERC, la CHA.

És obvi, doncs, que la presència política de les forces del camp nacional és imprescindible arreu del país, també, per tant, en aquesta faixa avui pertanyent a l?Aragó.

Per cert, i ara que parlem de llengua i cultura catalanes, vull recomanar-vos, molt especialment, el cantant de la Franja Anton Abad. Un home amb diversos cedés a la venda, el darrer dels quals és el formidable "A la corda fluixa".

Mentre el meu tren recorre aquesta regió espanyola, tot travessant, primerament Monsó, antigament catalanoparlant ?la llengua recula quan no se la defensa- i l?únic municipi amb batlle comunista ?del PCA- a les primeres eleccions municipals de 1979, em venen a la memòria els meus records país veí

Memòria, com ja he dit, del PSA i de l?Emilio Gastón. Del Partit Comunista d?Aragó i del seu líder, que treballà i es formà a Catalunya, en Vicente Cazcarra. Del cantant i escriptor José Antonio Labordeta, antic diputat comunista i després integrat a la CHA, a la qual representà al congrés dels diputats espanyol. De la molt combativa revista Andalán. Del grup de pop i amb arrels aragonesistes La Bullonera. 

Record, també, d?alguns polítics nascuts a l?Aragó i que han tingut un pes al nostre país: l?Alfred Clemente, líder de banca de CCOO i alt dirigent del PSUC, del PCC, i del PSUC viu; d?Alfred Conte, també dirigent sindical i amb idèntica trajectòria política que el primer; d?en Màrius Díaz Bielsa, primer alcalde comunista de Badalona entre el 1979 i el 1983; del secretari general del PSUC Gregori López Raimundo i del seu germà Joaquin, dirigent d?esquerres durant la república i mort llavors; i d?altres noms que ara, dissortadament, no em venen al cap. Tinc memòria, prova de la força aragonesa a casa nostra, d?un míting del PSUC, els anys 70, adreçat únicament a persones nascudes allà. Un acte que omplí un teatre barceloní amb uns 500 assistents.

Després de Monsó i del llarg trànsit pels Monegros ?un erm de pètria i nua bellesa-, arribem a Zaragoza. El municipi té com a alcalde a en J.A. Benlloch, jutge destinat a Euskadi i dirigent del grup esquerrà Jutges per la Democràcia, i antic ministre de l?interior de Felipe González.

També recordo una visita meva, de caràcter privat. Fou un dia tòrric, d?estiu ferm i galopant, a l?encontre del jesuïta José Antonio Ferrer Benimeli, el més gran especialista espanyola en la història de la francmaçoneria. El meu interès per aquesta orde ha estat, de sempre, prou important i és per això que hi vaig fer cap a l?Aragó per tal de parlar-ne.

De Zaragoza estant passem la goluda franja verda, fèrtil, banyada, doncs, i ressuscitada, pel gran Ebre. És una zona que permet que l?arego faci productius i més habitables els territoris on hi arriben, d?una forma o altre, les seves aigües.

PS. Permeteu-me un obsequi. Una cançó del gran José Antonio Labordeta. Es titula "Mai", i és cantada en aragonès.

També, podeu sentir "Los de Zaragoza, Huesca y Teruel"de La Bullonera.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!