El recent film del mestre suís és una brillant revisitació dels seus temes i procediments de sempre; una narració fragmentària, esfilagarsada, amb imatges i textos potents, vius i ferrenys. Ara, còmodament instal·lat en el camp del vídeo. I, com sempre, impagable, incombustible, i tan radical en el mètode i l’objectiu. Sense concessions (…)
Parlem-ne.
A partir d’una colla de ciutats o països (Barcelona, Israel, Egipte, Napoli…) En Jean-Luc Godard projecta imatges d’una bellesa gairebé feridora. Emet sons. Trenca la continuïtat de la projecció. I, entre mig, escampa textos de filòsofs, d’escriptors, d’ell mateix, sobre el diví i l’humà.
El film, no podia ser altrament, és un pamflet. Un manifest contra els temps neoliberals que ens assoten. Un pamflet en pro de la vellesa, de la solidaritat, de la humanitat, de les persones, no pas dels diners que puden i tot ho empastifen.
En Godard, fragmentari, discontinu, en una mena de flux de consciència perpetu, ens mostra i ens conta.
Si sabem com opera, ho entendrem de seguit. En Godard arrenca amb una frase, una imatge, la seva pel·lícula –qualsevol d’elles- i sense guió, i envoltat d’actors professionals o, millor, amateurs, incita els actors a què hi actuïn a partir d’estímuls. Que s’interrelacionin. Que parlin. No hi ha guió previ. Només una imatge i un text. De la posta en escena en naixerà el film. Amb les aportacions de tothom. Improvisant.
Així treballa el mestre.
Si voleu conèixer si encara sabem mirar el cinema, aneu a veure un film d’en Godard: si us hi canseu, si marxeu abans d’acabar, és que han guanyat la televisió i la narració clàssica hollywoodenca; serà el triomf del cinema banal, del cinema-constructe. N’haurem perdut, ben segur, la capacitat de mirar, d’organitzar pel nostre compte estímuls visuals i sonors diversos. Tot perdent la capacitat d’innovar, de deixar-nos sorprendre, de ser crítics.
. Film Socialisme. Dir. Jean-Luc Godard.
Films d’en Godard a Can Wu Ming.cat
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!