Pel que sembla, ningú no pateix per el pròxim exhauriment dels combustibles sòlids – el petroli, el gas natural, l’urani…-. Per les conseqüències severes que tindrà l’inevitable descens en el seu consum. Per la inexistència de cap font tan a l’abast, fàcil d’obtenir, distribuir, de similar potència energètica, i usos.

Aquesta civilització nostra -de consum forassenyat, àvida malbaratadora de l’energia, depredadora- té una dependència letal del petroli i derivats. Estem encadenats al seu destí, el nostre hi és, vulguem o no, indestriable del seu.

Res com aquest producte, com més va més escàs, és al nostre abast. En tenim, però, de substitutius: el gas, encara; l’energia solar; l’eòlica… Res, però, -hi torno- com el petroli.

Què farem?. Què farem quan el sistema és incapaç ni tan sols de complir els tímids compromisos de Kyoto; quan el sistema torna a empescar-se l’alternativa de nuclears a dojo i pertot; quan el sistema ni estudia, ni inverteix prou en fonts alternatives.

La humanitat  s’enfrontarà d’aquí una o dues generacions, a tot estirar, a disjuntives de gran i greus conseqüències. N’hi ha que pensem que no podem seguir amb aquest ritme de vida, amb aquest mal ús de l’ecosistema, que estem duent al planeta a una situació més enllà de la línia vermella. I que la desaparició de l’energia que ha permès tot això és l’avinentesa per ullar críticament l’experiència viscuda i optar per camins i senderes altres.

La revista “Mientras Tanto”, de pensament d’esquerres i sensibilitat roja, verda, violeta, i blanca, ha aplegat en el número 98 caps ben moblats per parlar-ne: l’Ernest García, en Joaquim Sempere, en Jordi Roca Jusmet, en Josep Puig i Boix, en Mariano Marzo Carpio, l’Eduardo Giordano, en Greg Palast.

Una ocasió perfecta per atansar-se a un tema capital. I per treure’n informacions i punts de vista de gruix. 

– Mientras Tanto. Edita: Fundació Giulia Adinolfi i Manuel Sacristán, Icària Editorial. Número 98. 146 planes. 7 euros. Primavera de 2006. Barcelona.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!