Curt i breu: no hi crec en aquest Estatut. Com a nacionalista, aspiro a la llibertat plena del meu país. És per això que abono un veritable procés sobiranista d’acumulació de forces, de lent i feixuc guany de consens social, que hauria de culminar amb la segregació democràtica d’Espanya (…)
Fa vint-i-cinc anys, quan l’anterior cosa estatutària, no pensava pas així. I vaig fer costat a un text que permeté un cert grau d’autogovern i d’avenç indiscutibles. Ara, però, ja no en tinc pas prou. No vull romandre vint-i-cinc més enganxat al mal negoci que és Espanya. I en vull el divorci -¿sense amor, ni tampoc interès, a què treu cap mantenir la situació creada d’ençà el 1714 amb una unió que ens ofega i ens malmet?
Encara que el text eixit del Parlament catalunyès fos aprovat íntegre, no el votaria. Menys ho faré, doncs, amb les substancioses retallades que s’esdevindran.
En fi, els promotors d’aquest projecte de gallinàcia ambició nacional ja s’ho apanyaran com voldran i podran. Bon profit els faça.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!