Pere Meroño
Diari d'un eurocomunista del #PSUC
Partim de la realitat: l’origen de la crisi és la “bombolla” immobiliària i els sofisticats productes financers creats sense cap base real, pura enginyeria, que impacten sobre un sistema bancari i financer desregulat, al seu aire, i unes expectatives nefastes dels particulars, de les empreses, totalment falses, de creixement il·limitat, amb un endeutament forassenyat, suïcida, i que el propi sistema esperona i esperona (..)
Ara, per fi, maleïda l’experiència, sabem el que vol dir bombolla i les seves conseqüències quan peta: incapacitat de retornar els crèdits, els deutes; volatilitat del sistema; caiguda de la banca i del sistema financer, crisi que s’encomana al sector de l’economia real provocant una situació en cadena de manca de liquidesa, d’ofec del crèdit, de paràlisi de la normal activitat bancària, econòmica, amb impagaments massius; de caiguda econòmica, d’atur de masses i abast descomunal …
La crisi, que és mundial en el sentit que pren embranzida en alguns centres nuclears del sistema –EEUU, Europa- no té, arreu, ni les mateixes causes, ni produeix, tampoc, efectes iguals. En qualsevol cas, a Espanya, n’aplega els orígens i elements pitjors: causa fortament immobiliària, especulativa, amb contaminació massiva, inaudita, dels actius bancaris –per la seva gran implicació en el negoci del “totxo”, i per la fortalesa de la tradicional coalició o binomi o oligarquia o maridatge format pels “negocis-política”.
Quan els primers símptomes es varen presentar, el govern anterior actuà negant-hi l’evidència i no aplicant les mesures que calia prendre. Ara, el nou govern, ha seguit negant evidències, fent explícita una forma d’actuar basada en les mitges veritats, l’engany, la fugida d’estudi… els comportaments, vaja, políticament letals; i el pitjor és que Europa, els n’ha pres la “mida”, als governants espanyols. La suma d’immoderació, prepotència, engany, ha provocat una fonda crisi de confiança de l’Eurogrup amb la força política que, legítimament, administra els destins d’Espanya.
El cas és que Espanya és a prop de l’estimball, de caure de l’espadat.
Com se surt de l’atzucac actual? D’entrada, afirmant que el “rescat”, la “intervenció”, seria letal socialment, econòmicament, políticament ( s’imaginen vostès un país fracturat a nivell social, amb desregulacions, privatitzacions massives, escandalosament fortes, fetes amb enorme rapidesa; el país s’instal·laria en una depressió que duraria anys i panys, amb efectes devastadors en tots els ordres, amb un atur hipermilionari; amb un president i un govern d’”independents” format per mers tecnòcrates com els que governen la UE, sense responsabilitat, que no responen a cap mandat, a les ordres, úniques i exclusives, dels “mercats”, del capital, dels financers, dels capitalistes que juguen tothora a la ruleta rossa.
Atès que la solució no és la “intervenció” –tot esperant que la tercera opció, i millor, d’anar treballant amb la mobilització i l’explicació i la pressió internacional per aconseguir una relació de forces menys adversa-, la menys dolenta de les possibilitats seria que, nosaltres, vull dir la societat, les forces polítiques, els sindicats, acordéssim un gran Pacte Social, amb els ajustaments, la modulació dels canvis, el repartiment dels sacrificis, per determinar una sortida gradual, sostenible, raonable, responsable, de la crisi tot adoptant mesures d’austeritat i contenció en la despesa, focalitzant les inversions per rendibilitzar la creació d’ocupació i dotant de subsidis d’atur suficients per evitar la fam, la pobresa extrema, la desesperació d’aquells que, per ara, no tenen ni feina ni ingressos. Netejant, sanejant, per preparar la sortida d’una crisi inevitablement llarga, feixuga, i dura.
No en veig d’altra. Això o el caos i un estat d’excepció econòmic i polític on els “mercats” i la tecnocràcia europea ens imposaran una contrarevolució conservadora d’efectes draconians, vastíssims, implosius, que capgiraran el mapa social d’aquest país, destruint grans sectors de l’esquerra social, cultural, política.
De manera que cal triar, em sap greu dir-ho, entre el dolent i el pitjor (entre la intervenció radical, draconiana, o l’austeritat dolorosa que caldrà autoreceptar-se).
http://twitter.com/perermerono
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Amb las selecciones deportivas españolas i la ‘liga española de fútbol’ cada vegada semblen fer més nosa i cada vegada més utilitzades com a opi del poble com abans les religions des d’un punt de vista mediàtic espanyolista.
Que marginen les seleccions catalanes, l’esport català i en català i per tant els també els catalans.
A tincre seleccions esportives en general i de fútbol en particular de tercera regional per a jugar algún partit amistós on no poden participar en competicions de primer, més alt i màxim nivell.
El gran èxit de les seleccions podria ser un torneu com el de les cinc nacions a les illes britàniques però ibèriques penínsulars en aquest cas.
Un torneu on tamateix com el de les illes britàniques es puguera enfrontar la selecció basca amb la catalana o española seria molt més engrescador.
Ara tot sembla molt aburrit i soporífer on es repeteix més que unes botifarres amb els Barça – Madrid.
Una Premier League a Catalonia i catalana.
Per una lliga catalana tanmateix de primera categòria europea i màxim nivell.