Pere Meroño

Al costat de Maragall, i per fer-la petar, n’hi ha un controller, un sastre –dels 8 que ens diu queden a Barcelona, un psicòleg jubilat, una mestra jubilada, un advocat i ex polític, un quadre sindical de la UGT…

Ernest Maragall:

. #25N. ERC està més a prop d’esdevenir el nou referent de l’esquerra catalana. Amb tot, hi calen més forces; cal avançar en la construcció d’una alternativa d’esquerres. Els resultats aporten un mapa més real del nostre país. On hi ha una minoria significativa de ciutadans que aposten per Espanya i que cal respectar, i tenir en compte.

. #NECAT. Nova Esquerra Catalana es constitueix el 15 de desembre. En té prop de mig miler de membres, a hores d’ara, la immensa majoria sense militància prèvia al PSC. NEC no pretén ser la solució definitiva, sinó contribuir, ser catalitzador, dinamitzador, agregador, de les esquerres que s’ha d’unir per bastir una alternativa progressista.

. Model de partit. Ens hem de dir encara partit? es diuen organització, refusen el mot partit. Aspiren a un model basat en la delegació de poders, la transferència, l’eficàcia. No són un partit, formen part d’un procés de confluència, d’agregació. Decisió: no volen militants sinó ciutadans, no tindran organització juvenil, volen uns estatuts mínims, els més mínims possibles. Treballaran a fons el concepte de cultura democràtica: una organització no escleròtica, ni autoreferencial com les actualment existents.

. Què busca. NECAT cerca intel·ligència, capacitat, instint per entendre, elaborar, treballar per aplegar l’esquerra: ERC, ICV, la CUP… Sense pretensió de centralitat, però. La clau és el Partit Català Europeu-PCE, creat, en 1998, per Pasqual Maragall, el PCE és la perspectiva, l’horitzó unitari a compartir.

. Futur. En la seva opinió, la d’Ernest Maragall, s’ha obert un procés de refundació de l’esquerra catalana; aquest camí refundador està explícitament obert.

. Model polític: El Partit Demòcrata nord-americà. Una formació desigual, elàstica, lliure, capaç d’acollir altres organitzacions i plataformes, no pas una organització fixa i jeràrquica.

. Post#25N. Contestar dues preguntes o qüestions; com avançar cap a la Catalunya estat; afrontar amb decisió la crisi econòmica: el nostre país pot créixer?, com? de quina manera?

. Unitat socialista (PSC-c, PSC-r, FC-PSOE) Va ser una decisió encertada; “vam fer el que havíem de fer”. Durant els primers anys això va funcionar bé. Però a mesura que passava el temps cada cop més el PSC patia de subordinació al PSOE i de pèrdua d’iniciativa pròpia.

. Qüestió nacional. Preferiria Maragall una confederació, o un pacte bilateral Catalunya-Espanya. Li costa posicionar-se sobre independència sí, independència no. Pensa més en el resultat final. La independència, en aquest sentit, és una perspectiva possible, acceptable, raonable en funció de com s’expressi, del que decideixi la societat catalana. Cal intentar, en qualsevol, un bon acord amb Espanya. I sin o és possible tornarem a parlar d’independència però sense límits.

En suma, la conversa m’ha semblat força estimulant, franca, directa, càlida, sense subterfugis, amb molta veritat. Està clar, escoltant Ernest Maragall, que ambdós germans comparteixen inquietuds i pensaments, també trets caracterològics, i que han elaborat col·lectivament posicions polítiques. M’ha semblat un home molt brillant –d’una brillantor de les que he conegut de ben poques- i amable, i un polític ben inhabitual –llegit, crític, imaginatiu, agosarat, realista…

http://twitter.com/perermerono

CANIGÓ, setmanari independent dels Països Catalans