Pere Meroño

Diari d'un eurocomunista del #PSUC

16 de desembre de 2009
0 comentaris

En Xavier Casassas, Girona, i les JERC

L’escriptor es vesteix, aquest dissabte, amb les seves millors gales: és convidat a parlar per què el sindicalisme nacional ha naufragat a casa nostra. És per això que l’escriptor es transvesteix en escriptor-mossèn, tot duent la prèdica a llunyanes contrades convidat per les Joventuts d’Esquerra Republicana de Catalunya (…)

El tren regional Barcelona-Girona, surt poc abans de migdia des de l’estació de Passeig de Gràcia. “Catalanisme i revolució burgesa”, en versió castellana, de Jordi Solé Tura, l’hi farà companyia, a l’experiodista local. El cas és que en arribar a Sils, ja l’ha enllestit; la impressió torna a ser fonda, com la de l’any 1984. intel·ligència, fina anàlisi, dissecció acurada de la burgesia catalana i el seu instrumental polític, sota el prisma d’un marxisme viu i en forma.

 

Mentre viatja pensa en les seves ciutats més pròximes: Badalona, Santa Coloma de Gramenet i Barcelona –les més lligades a la infantesa, joventut i maduresa, a la seva biografia; Vic, Girona, Vinaròs, Bilbao, Santiago de Compostela –per atracció, moments viscuts; València –propera però cada cop més estranya; i Madrid –gran, inabastable com Barcelona, tota una altra cosa.

 

Girona. Final de trajecte. 12.28h, 9º de temperatura. Seguint l’instint, l’escriptor-mossèn fa cap al cor de la ciutat, on dies després sabrà que hi residia en Fonalleras i els pares i germans. El mercat és envoltat per parades hortofrutícoles; un gènere fresc, madur, golut.

 

Mentre passeja, pensa en què li diu Girona. Girona li parla de: Joaquim Nadal, l’alcalde-príncep florentí, la seva admiració i reconeixement per ell (el pare home de dretes, reaccionari, de l’Opus Dei, família nombrosa –un Nadal conseller i exalcalde, un altre exrector de la Universitat de Girona, un altre director d’El Periódico de Catalunya, l’altre secretari general d’un departament del govern…, nissaga gironina, com altres de conegudes: els Sobrequès, els De Puig, els Rahola …; el call jueu i l’amistat i admiració sentida per Israel; El Punt, un producte sorgit de la societat civil i parit per l’esquerra local, Josep Maria Fonalleras, un gran escriptor, el riu Onyar, la Rambla, els carrers ombrívols, tortuosos, enfiladissos, dislocats.

 

Arribava a la Rambla, una corrua de gent, un grup de jazz tocant dalt d’una tarima, terrasses plenes, matí frescal però amb sol. Entre els passejants, veu com s’hi acosta l’escriptor perpinyanès Joan Lluís Lluís –que amb en Joan- Daniel Bezsonoff en forma un tàndem de primera divisió- alt, prim, un bon caparró que li va dur-lo lleugerament inclinat, rostre sorrut, seriós, mirada vers l’horitzó.

 

I vet aquí que, quan tot roda a pleret, a l’escriptor-mossèn li ve un dels seus coneguts rampells o dèries –que les hi té i fortes, de caràcter-… literàries. Se li ha ficat al magí que vol trobar el darrer Fonalleras “Un any de divorciat”, a tal efecte pastura per tot de llibreries –Bayer, Geli, fins que aconsegueix localitzar la 22-. Allà, s’hi estarà, contra el seu hàbit de romandre-hi hores i hores capbussat i capficat, poc temps, el just per caçar el, al·leluia, llibre, veure en Guillem Terribas –l’alma mater del molt prestigiós establiment: un bon tou capil·lar, clenxa al mig, caminar nerviós, i encorbat. També, entre els tafaners-lletraferits, el conegut penalista Carles Mongilud, que n’ha tret biografia, i que està inquiet mirant o esperant algú, cos atlètic, patilles estil Curro Jiménez, amb tota la fila de triomfador. A banda d’un Fonalleras, l’escriptor-mossèn ha comprat un llibre de contes de Joan Esculies –publicat a Edicions de 1984-, coneixent com coneix l’editor, en Josep Cots, i el catàleg, aquest llibre i l’autor, tampoc no el decebran pas.

 

En sortir i passant per la plaça de la Independència –que retira força a la parisenca des Vosges-, es topa amb la líder del PP català Alícia Sánchez Camacho.

 

L’acte que l’ha fet venir a Girona, que es farà a les 4 de la tarda li permet breus i intensos recorreguts amunt i avall (catedral, antic seminari, museu dels jueus de Girona, l’Onyar i els seus ponts i les seves gavines entotsolades, juganeres, que neden pel corrent estantís i prou clar i poc cabalós), dinar en un autoservei molt digne de la Rambla, llegir El Punt –l’AVUI ja l’ha llegit abans de sortir del cap i casal-, i seure a fer el cafè en un restaurant amb vistes, i caiguda a pic, sobre el riu.

 

Mentre volta i revolta, pensa en què hi dirà, al seu bloc sobre les consultes independentistes, fa dies que té decidit perpetrar un apunt en espanyol –el primer que hi escriurà- apel·lant al vot dels sectors castellanoparlants i més reticents, mentalment el va redactant i polint. De nit, avui dissabte, li donarà la forma definitiva.

 

A 2/4 de 4, l’escriptor mossèn, arriba a l’Alberg Cerverí, al carrer dels Ciutadans, on es fa l’escola de formació de les JERC barcelonines. Hi està sol, demana per la sala. Seu, deixa les pertinences, reparteix una documentació preparada pels assistents, i escriu a la pissarra. Com és habitual, no hi porta cap text, el du al cap, també de fa dies, i en pren unes poques notes que enllesteix en deu minuts.

 

Arriba en Carles Sastre, del secretariat de la I-CSC, exTerra Lliure, exPSAN-p, company de fatigues i de dissensions. Breu xerrada per delimitar temes i no repetir el mateix.

 

Comença la xerrada, l’experiodista hi parla uns vint minuts, dret, no para de bellugar-se, fent servir un vocabulari gràfic, clar, no gens encarcarat, tractant de no avorrir al respectable. Per cert, en Meroño acaba la intervenció tot parangonant, històricament i en l’àmbit respectiu de cadascú, les figures de Francesc Macià i Xavier Casassas, el primer, un dels fundadors de l’independentisme modern, el segon, fundador del sindicalisme nacional català l’any 1958, a Barcelona.  

 

Finalitza a quarts de sis de la tarda, agraïment, comiat, i cap a Barcelona falta gent. 18.17h, 8º. Dia rodó. Viatjar, explicar i escoltar, heus aquí un dels atractius, i no pas poc important, d’escriure i parlar dels llibres. Amb l’excusa, hi ha pogut revisitar Girona. Avui, però, en el vell paper de mossèn, ara, d’escriptor-mossèn.

 

Josep Pallach 1920/1977
 

CAT ’06  La nit dels somriures glaçats

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site is protected by reCAPTCHA and the Google Privacy Policy and Terms of Service apply.

The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!