Pere Meroño
Diari d'un eurocomunista del #PSUC
Va ser professora meva a 4rt d’Econòmiques, a la Universitat de Barcelona. Traspassada fa uns dies, Rosa Virós fou una dona d’esquerres, amb caràcter. Competent. La vaig conèixer personalment a les acaballes dels anys 80 (…)
I dic que la vaig conèixer personalment, perquè ja la coneixia abans. Servidor, de jovenet, vaig ser un gran lector d’una nova disciplina que al nostre país no feia pas gaire que hi havia aterrat: la sociologia electoral. L’estudi del vot, de la participació electoral, de l’absentisme, per franges d’edat, classe o estrat social, territori. I la cerca de motivacions del vot, del no vot.
Recordo llargues tardes de lectura i cerca a la biblioteca de l’Institut Catòlic d’Estudis Socials de Barcelona-ICESB -niu de catòlics progressistes, molts d’ells hi van anar a petar al PSC del gran Josep Pallach, on vaig estudiar Ciències Socials, i com demanava sempre els llibres de l’equip de sociologia electoral, em penso que lligat a la UAB, on la Virós n’era un dels seus membres. I aquells mapes de Catalunya per comarca, o barri, amb diferents elements gràfics que en singularitzaven tendència de vot, quantitat de vot…
Sí, la Virós en va ser una pionera, a casa nostra, d’aquells treballs.
Des de llavors, i com m’ha passat amb altres noms -i gràcies a ser impenitent lector de diaris- n’he seguit la seva trajectòria al llarg dels anys.
A Econòmiques, la recordo com una dona que imposava. Alta, de còrpora considerable i explícita, bruna, amb una mirada clara i directa, que escoltava i s’hi fixava molt. Una professora atenta que es trobava, dintre i fora de classe, sempre en disposició de respondre les meves preguntetes i qüestions, exposades, normalment, d’una forma tan directa que podia resultar brutal. Fou aquell, un any de convivència.
No voldria estar-me de comentar, més a nivell personal, que la meva professora era envoltada d’un cert aire de tristor, una certa pena continguda i força evident.
Creient, em penso, va estar casada, i després separada, del Catedràtic José Antonio González Casanovas, membre del Front Obrer de Catalunya (com Pasqual Maragall, José Ignacio Urenda, Isidre Molas, i tants altres futurs dirigents socialistes nostrats, però també Miquel Roca Junyent, Alfons Carles Comín -Bandera Roja i PSUC, Manuel Vázquez Montalbán, Bandera Roja i PSUC), de Convergència Socialista, socialdemòcrata a carta cabal, va jugar, el marit, un rol ideològic important dins del PSC de Raimon Obiols i Joan Reventós. Ella i ell compartien, en aquest sentit, idèntica afinitat ideològica. La seva filla, Itziar Gonzàlez, fa poc que va dimitir com a regidoria del Districte de Ciutat Vella, al cap i casal, una gran regidora, en la meva opinió.
Després de la seva docència a la UB, Maria Rosa Virós, va esdevenir rectora de la Universitat Pompeu i Fabra, la primera dona en el càrrec. Una rectora important en l”impuls de la reforma i el canvi en aquesta peça bàsica del sistema universitari nacional.
Una malaltia se l’ha endut. Heus aquí el meu petit record i la meva, perquè no dir-ho, pena. I també, i sobretot, estima.
Descansi en pau.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!