Hola, Laia,
Prou saps que, en la meva vida, si res m’ha engrescat d’allò més han estat la política, el periodisme i els llibres. I que darrerament l’ordre s’ha invertit: m’interessen, sobretot i molt principalment, els llibres, el periodisme i després, ben lluny, la política (…)
La música, doncs, hi ha jugat un rol subaltern (cançó catalana, soul, fados, pop francès, italià, i espanyol, flamenc … i poca cosa més)
Curiositat i motius patriòtics (pàtria/patriota, quina parella de mots més bonica!) em van dur a ullar la nostra música, singularment els solistes més joves i tendres. Volia veure si després dels gegants (en Raimon, la Maria del Mar, en Llach) podíem parlar de canvis i de recanvis.
Dit i fet. Primer arribà l’Albert Fibla. Grossa sorpresa, pop urbà, amarat de sentiments, bona veu. En Fibla, per cert, n’acaba de treure el segon disc. En acabat, aparegué en Ricardo Sánchez-Muhel. Primer disc amb cançons d’amor, veu delicada i tendra. I un segon més divers amb un fort accent social. Un bon nivell, també. Me la vaig jugar amb en Guillamino. Res més llunyà del meu mon. Després d’insistir i de tornar-hi, li reconec qualitat, interès, i un delit d’innovar. En Refree vingué de seguit. Poeta amb un món ben propi, en Raül Fernández encara dubta entre el català i l’espanyol. Peces molt elaborades, lletres metafòriques o críptiques. Interessant i bo. Amb en Miguel Gil, també menys jove, arribà la veu per excel·lència, rogallosa, subtil, diversa, sentiments a dojo, lletra i acompanyament que no et deixa indiferent. Molt bo. L’Anton Abad, menys jove, em féu accessible un país de contorns rurals, un pèl oníric, amb un potent i ben reeixit acompanyament musical amb ferma base folklòrica. En Mas, Roger, representà una sacsejada amb el seu DP. Veu meravellosa. També poeta. Singular. Galàctic com en Sisa i en Riba. Ara hi he tornat amb “Mística domèstica”. Més homogeni i també molt i molt notable, ara mateix me l’estic escoltant mentre escric aquestes quatre ratlles. En Mazoni, n’ha estat el darrer. Rock més dur i més tou i romàntic. Bon nivell. Lletres i música plena de suggeriments, la d’en Jaume Pla. Diamant en brut.
La cosa, Laia, i en conclusió, pinta prou bé. Tenim equip. Hi ha un relleu digne que té molt de camí a fer per a créixer.
Llàstima que en manqui el públic català -boig per la música espanyola i en anglès. Dissortadament, TV-3 segueix fallant, és un zero a l’esquerra, una tele poc nacional si parlem de fer costat a la nostra cançó, sigui amb solistes o grups, tan se val.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
És la societat civil estúpida?
Ho responc, doncs no ho sé, a vegades penso que si, a vegades que no, aquest 18 de febrer, tots els que hi vàrem anar a al manifestació se’ns va glaçar la sang. Penso que la gran preocupació de la gran conxorxa finacero-político-mediàtica que domina Catalunya des de 1978 (PSC-CiU-
Estan preocupats, perquè van fer tot el possible per a silenciar la manifestació, als socialistes Catalunya els importa un rave, i a CiU frisen per poder tornar a les poltrones, per això van fer un crit als seus afiliats per tal de no participar.
Però ,ves per on, és la societat civil imbècils, és Internet, és els SMS, és el boca orella, és el fàstic que ens provoca la política de mirada curta, de vol ras i de baix perfil.
La societat civil va esclatar, no som imbècils, però hi ha una cosa que em preocupa, com ens articularem, com es podrà finançar la plataforma “pel dret a decidir”?, quin grup mediàtic els recolzarà?, quins voltors intentaran treuren profit?
Amb tot, els que frisen per les poltrones i un ministeri,i els que només utilitzen Catalunya per guanyar poder a Madrid (d’ICV no val la pena ni parlar-ne) estan preocupats perquè els han fallat els seus aparells mediàtics, i ara es pregunten com s’ho faran per fer-nos empassar un estatut vergonyant pel nostre poble?, si els ha fallat aquesta maquinària que els ha servit per adormir i anestesiar el poble català durant els últims 25 anys.
El babauisme del peix al cove, i dels progres espanyolistes esquerranosos de pa sucat amb oli, tenen motius per estar preocupats, però no tots.
Els seus intel·lectuals que es dediquen a escriure articles i fer de saltimbanquis per les tertúlies de ràdio, poden estar contents, podran demanar un augment de sou, hauran d’esforçar-se encara més per a continuar manipulant el poble i servir els interessos de la gran conxorxa.
La societat civil cada vegada és menys estúpida.
Col·lectiu 1707