Redacció. La Fundació Josep Irla, en la seva col·lecció “Clàssics de l’Esquerra Nacional”, ha publicat una biografia del líder socialdemòcrata Josep Pallach, líder del PSC-Reagrupament, amb una trajectòria anterior a l’MSC i el POUM, mort el 1977, a qui l’autor, Pere Meroño, considera “el millor i més important líder socialista que ha tingut mai Catalunya” (…)
El llibre, “Josep Pallach 1920-1977”, , de Pere Meroño, repassa la trajectòria de l’històric polític català, de qui l’expresident Jordi Pujol va dir un cop que “si hagués estat candidat el 1980, a la Generalitat de Catalunya, pels socialistes, ell seria president i jo, no”.
Segons explica el propi autor, Pallach (Figueres, 1920, l’Hospitalet de Llobregat, 1977) fou “un jove comunista heterodox” en els rengles del POUM, que va haver de “fugir per cames durant la guerra davant la persecució propiciada pel PSUC”. Pallach va fundar el el 1945 el Moviment Socialista de Catalunya-MSC, i durant la dictadura va disputar la presidència de la Generalitat en l’exili a Josep Tarradellas, a través de la persona de Josep Serra i Moret.
Després de la “la forta crisi interna i l’esclat del MSC”, Pallach “comença una llarga travessa en solitari”. A principis dels 70 torna a Catalunya, i construeix noves formacions socialistes: el Reagrupament Socialista i Democràtic de Catalunya (RSDC), que posteriorment donarà peu al PSC-Reagrupament, una força socialdemòcrata i catalanista de la qual encara en beuen alguns dirigents del sector més catalanista del PSC. El gener de 1977, només dos dies després de ser-ne elegit secretari general, “pateix una crisi cardíaca, a Girona, que li costa la vida quan és a les portes de la residència sanitària de Bellvitge”, explica Meroño (Publicat, en català i en castellà, l’11-01-2010)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Els que diuen ser comunistes cauen en una desgràcia fracassada a la pràctica i quan la societat capitalista és comunista sense saber-ho.
Per què tothom només té una boca.
La economia lliberal pura no existeix, ni ha existit mai. És la qualitat de les directrius donades des dels poders públics i el seva intervenció equilibrada les que fan o no fracassar les economies, sovint sota l’escusa de no sé quins interessos d’Estat.