Pere Meroño
Diari d'un eurocomunista del #PSUC
No fa gaire que hi vaig parlar, amb el senyor Escamilla (…).
I amb aquesta són dues les vivències personals que n’he tingut.
La primera. Corrien els anys 80 i a Badalona maldàvem per fer una ràdio de qualitat, de proximitat, diversa, amb una bona base informativa: Ràdio Ciutat de Badalona. De titularitat municipal. Amb la companya, i també amiga, Quima Utrera –posteriorment col·laboradora del diari EL PAÍS- vam decidir conèixer l’experiència de Ràdio Rubí. Hi vam dedicar tot un matí –calia apressar-se, atès que havíem de preparar l’informatiu diari del vespre-. Allà varem conèixer a en Salvador Escamilla.
Recordo que l’home ens féu entrar a la “peixera” des d’on es feien els programes per tal de saludar-nos personalment. Hi varem parlar una estona. L’Escamilla deixà constància de la nostra visita tot anunciant, per les ones, la breu trobada. El seu estil de fer ràdio, molt d’una altra època però clàssic d’aquells que no moren, era un tragí constant: gran dinamisme, agilitat, contacte amb el públic en antena… amb la seva inconfusible veu, un dir ràpid, vertiginós, un català dels més bonics, i genuïns, que s’han sentit en la radiodifusió catalana. Era, curt, un monstre de la ràdio. Un gegant, si se’m permet, en hores baixes però que seguia feinejant per una de les seves grans passions.
La segona. Va ser amb motiu del llibre sobre la Rosario Endrinal. Vaig decidir de parlar-hi després de conèixer el que quedava de l’estudi Toresky a Ràdio Barcelona, i de visitar l’emissora degana de la ràdio a Catalunya i a Espanya. El cas és que sabia que la Charo havia tingut una etapa de “nena prodigi” bo i tocant l’acordió. Això la va dur, primer, a Televisió Espanyola a Miramar, en un programa del gran Joan Viñas, i més tard a Ràdio Barcelona. Tenia dubtes sobre el nom del programa.
El cert és que vaig telefonar a en Salvador Escamilla. Ell me’n va treure de dubtes: el programa que jo buscava no podia pas ser el d’en Joaquin Soler Serrano sinó un dels que hi feia l’Escamilla. Per aprofundir en el tema vaig enraonar, més endavant, amb el periodista de TV3 Ramon Pellicer i amb sa germana. La conversa amb l’Escamilla, que no va poder culminar amb una cita personal, em va mostrar un radiofonista gran, cansat, tal vegada malalt, sense aquella enorme espurna i vivacitat que havia conegut. Vaig veure que no pagava la pena d’insistir-hi. Amb tot, el darrer capítol del meu llibre en parla de tots quatre –en Viñas, l’Escamilla, en Pellicer i germana-. Com a homenatge, avui mateix –es titula “Ha nascut una estrella”- el publicaré en aquest bloc.
D’ell, de la seva gran contribució a la causa del català i de Catalunya fent ràdio, cançó, televisió, teatre, col·laborant amb CDC… altres n’han parlat, jo només he volgut, com a homenatge, fer memòria d’aquestes dues petites trobades. Descansi en pau.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!