Pere Meroño

Estocolm. Nit tardorat i plujosa. Vuit persones cauen assassinades en un autobus, una d’elles és policia. Gran vessament d’hemoglobina (…)

La investigació dels fets, l’anàlisi de les causes, la localització de l’autor o autors, anirà a càrrec d’un feix de policies entre els quals hi destaca en Martin Beck.

Les proves, les petges del crim, han estat eliminades per a imperícia dels dos primers policies que acudiren al lloc dels fets. Només un ferit en els fets hi ha sobreviscut. No n’existeix, però, cap més testimoni.

La recerca policial avança, doncs, a pas de tortuga però la narració ho fa amb gran dinamisme. Els autors de la sèrie de l’inspector Martin Bech -un matrimoni de periodistes i militants comunistes suecs-, innoven en aquest títol atès que el protagonista no ho és pas; curt: el protagonisme és de l’equip, de tots i cadascun dels seus membres.

Aquest factor introdueix un gran dinamisme en el contar. Continuament saltem d’un policia a un altre; d’un informador a un altre; d’un possible implicat a un altre.

Des del principi, al llarg de tota la història, la tensió, l’interès, no hi decau pas.

A més, tot està explicat amb prosa senzilla, econòmica, directa i clara, amb zero barroquismes i exhibicions de cap mena.

El tema, els fets, l’equip humà, l’estil narratiu, hi torno, li donen a “El policia que riu” un interès viu, vívid.

Un llibre potent i ben parit.

. El policia que riu (Den skrattande polisen, 1968). Maj Sjöwall – Per Wahlöö. Versió catalana: Laia Font i Mateu. 309 planes. Columna Edicions. 2010.

CANIGÓ, setmanari independent dels Països Catalans