. “Hola, em donarà una entrada per la pel•li dels micos?”. Encara en recordo la versió protagonitzada pel gran Charlton Heston (quina pena, i quin abús, la manipulació que en va fer d’ell, el documentalista Michael Moore, quan girà visita al president de l’Associació Nacional del Rifle). Heston, un actor ben plantat, que vessa virilitat pertot, hieràtic però convincent, va ser –segons que he llegit- peça clau perquè es fes la pel•lícula a finals dels 60; gràcies a la seva incorporació a l’escarransit planter d’actors, els estudis apostaren per un projecte en què ningú no hi creia pas (…)
I parlant d’en Heston no me’n vull estar de referir una de les escenes més sexualment tòrrides -en una època en què només podies insinuar coses, no pas mostrar-les-; va ser al film “Cuando ruge la marabunta”, en l’interior d’un casalot, i interactuant el gran Charlton i la no menys gran Eleanor Parker. Escena de violència continguda, de desig irrefrenable i fluent…
Bé, tornant-hi a la darrera versió d’això dels micos, acudeixo, doncs, amb l’esperança –avalada per crítics- de no veure’n, només, un film de “crispetes” (com va dir, el gran Anthony Hopkins del seu paper a “El Zorro”, quan li demanaren cinc cèntims sobre la pel•lícula.
I a fe de déu que la meva esperança s’ha vist confirmada. L’argument té gruix i actualitat –el grapejament abusiu de la natura, porta a mals incontrolables i imprevisibles; els simis no són els dolents, sinó que ho són els homes, els grans depredadors del planeta blau-, en surten dos actors que em fan flipar i me’ls menjaria, literalment: en John Lithgow –que està perfecte tant fent psicòpata (al film amb Sylvester Stallone sobre alpinisme, com d’home de negocis, o tendre marcià en una sèrie de TV), -i que me n’acabo d’assabentar que és pastor protestant- i que ara fa de pare alzheimec del guapot de torn-, i l’altre, l’actor escocès Brian Cox, que és qui fa de cap, no pas el jovenot encarregat, del complex de gàbies on hi són els bitxos engarjolats-, i que es prodiga, darrerament, en films sobre espies, tot fent tots els papers de l’auca –bo, dolent…-
A partir d’aquí, es basteix una proposta cinematogràfica ben parida i manufacturada, amb un argument suficient, i un desenvolupament narratiu dinàmicament accelerat.
Quan el “the end”, i l’aparició dels crèdits, el film retorna al veí cridaner i ens el mostra amb un rastre de sang baixant pel seu rostre. N’és la confirmació, doncs, d’una nova versió que és a tocar…
. El origen del planeta de los simios / Rise of the planet of the apes. Dir. Rupert Wyatt. 105 minuts.
CANIGÓ, setmanari independent dels Països Catalans
PD. En homenatge al boss Charlton Heston m’he permès de posar-lo a ell i no pas al benvolgut Cèsar punyenlaire que fa de mico boss en aquest nou i atractiu lliurament de la gran sèrie de ciència ficció.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!