Pere Meroño

Diari d'un eurocomunista del #PSUC

17 de gener de 2007
4 comentaris

El nen que s?estimava en Clint Eastwood

Sempre, de ben menut, el nen es delia per veure, tant podia, l’actor nord-americà.


En tots els papers de l’auca. Els spaghetti western. La sèrie d’en Harry el brut. Les de perdedors –músics de country, policies fracassats-. La nova època de director de films clàssics i crepusculars.

Al nen li feien molta, de patxoca, els herois ferrenys i solitaris per bé que tendres. En Clint Eastwoood. En John Whayne. En Glen Ford. En James Stewart…

Gent que no afluixava. Que lluitava sol contra tots i contra tothom. A contra corrent. Sisplau en direcció contrària.

La gran majoria d’ells, els herois, eren homes de tarannà i ideologia conservadora i fins reaccionària. Aleshores, en Pedrín, no en sabia ni un borrall, de la cosa aquesta d’esquerres i dretes ni de Catalunyes i FrançaEspanyes. Quan fou més gran i oscil·là entre la socialdemocràcia i l’esquerra d’esquerres no va veure cap contradicció entre la seva ideologia i la dels actors estimats. Ell, en algunes coses, n’era d’esquerres, però en d’altres molt conservador o clàssic –família, tradicions, història, patrimoni cultural, relacions humanes-.

No té dubte que aquesta fal·lera pels herois valents i capquadrats, tenia relació amb el seu origen social: nen de barri, eixit de família obrera, desitjós de referents forts i clars. Herois de gran i gruixuda mineralitat. De gran, l’home acostumava a dir que la seva, de pàtria, era el cinturó industrial de Barcelona.

Ja fa molts i molts anys que el nen va créixer i l’home d’ara es resisteix a deixar de ser infant, i se’n vanta, d’això. Avui, com ahir, el nen-home no perd pistonada: sempre que pot segueix fil per randa l’itinerari vital d’en Clint.

Fet, i fet, no me’n perdo una, d’ell, ni me’n perdré. No sabeu com me l’estimo!

Sabeu? les meves fidelitats són eternes.

  1. Acabo d’arribar de veure Banderes dels pares (en traducció reïxida d’en Vador) i m’ha semblat una pel·lícula fantàstica, col·lossal. Eastwood desmunta sense pietat el patrioterisme nord-americà, belicista i racista, i ho fa amb una gran sensibilitat i alhora realisme.

    Banderes dels pares és, juntament amb Els millors anys de la nostra vida, de William Wyler, feta durant la immediata postguerra, la millor pel·lícula que s’ha fet mai sobre la Segona Guerra Mundial. O almenys aquesta és la meva opinió.

  2. No m’agradava gens en Clint Eastwood quan era jove; rebutjava totes les seves pel.lícules, però ara no puc esperar ni un dia quan hi ha una estrena de les seves noves obres mestres.
    Ja vaig cometar les Banderes. He llegit la crítica de ‘Cartes d’Iwojima’ al New York Times i m’ha emocionat.
    Recomano de llegir-la i ja estic esperant de que la puguem veure als nostres cinemes.
    Segons aquest crític, Mr Eastwood és l’únic que en les pel.lícules de guerra, brutals, sap donar-li el toc d’humanitat, de pacifisme, de veritat que ningú més ho sap fer. Fins i tot al Japó ha estat un gran èxit.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!