Pere Meroño

Diari d'un eurocomunista del #PSUC

11 de novembre de 2012
0 comentaris

El ‘lector’ que ja no sap ‘llegir’ Catalunya

Malament ha començat la campanya electoral, ben decisiva, de casa nostra. Infantilisme; banalitat; ximpleria; insults… Poques forces –per sort, les d’inspiració sobiranista (ERC, CUP, ICV-EUiA, CiU, SI) hi fugen d’aquest mal estil (…)

Fa uns dies, em va cridar molt l’atenció una frase de l’entrevista que la Mònica Terribas, de l’ARA, va fer al candidat socialista; deia en Pere Navarro que el “PSC ha estat el millor partit que ha “llegit” Catalunya”. No li falta raó, al terrassenc. El PSC, durant una bona colla d’anys va saber “llegir”, que vol dir entendre, aprendre, adaptar-se, als desigs i les necessitats d’un amplia segment del país. Fa anys. No tot, però, hi va ser mèrit propi; la desaparició de l’esquerra revolucionària, el suïcidi del PSUC, van nodrir el PSC d’antics quadres i militants a l’esquerra de l’esquerra que van ajudar a conformar un PSC més plural, més fort, més capaç de construir hegemonia. El PSC, efectivament, sí va ser el millor “lector” de Catalunya pel que fa al flanc esquerre.

 

La frase del primer secretari socialista no és correcta del tot, però, si en fem una altra, d’afirmació: “CDC ha estat la formació que millor ha “llegit” Catalunya”. Així doncs, CiU no sols ha “llegit” molt rebé el flanc dretà, sinó el conjunt del país, i és per això que des de 1980, i amb una curta parèntesi, ha dut les regnes de la nació catalana. I, pel que es veu, és possible que sumi un mandat igual o més dilatat que el presidit per Jordi Pujol. Mèrits propis i aliens n’afavoreixen aquesta hipòtesi.

 

Hi ha una cosa que em sobta molt –això ho dic a ran d’un article de Josep Ramoneda sobre la “nova” Convergència-, i és el poc coneixement, la poca voluntat d’estudi i d’anàlisi, la mandra de l’esquerra catalana –des del federalisme fins l’independentisme- per conèixer el fenomen Convergència.

 

Recordo els primers anys del pujolisme. I en retinc una imatge personalment viscuda: va ser a l’oficina de premsa del PSC al carrer Nicaragua a les primeries dels anys 80. Una cosa em va cridar poderosament l’atenció; era una instantània de Jordi Pujol assegut, amb un gros abric, que amb gran semblança amb un personatge de “La guerra de les galàxies” seguida una desfilada militar”. Rialletes, menysteniment, blasmes… eren la reacció, la “política” del sector de l’esquerra més perjudicat pel fenomen Pujol. Mai no es van preocupar d’observar-la, d’estudiar-la, d’analitzar-la amb rigor. I així, i en part per això, així estan.

 

Ara, i no fa pas fa poc, el PSC –i això és una tragèdia per l’esquerra catalana-, ha perdut la capacitat de “llegir” la realitat. Més encara, ja no es troba al bell mig del paradigma política dominant: el sobiranisme. Hi va contracorrent, amb el seu referent estatal que fa aigües pertot, desorientat, esmaperdut, “tocat”. I a Catalunya, la seva situació no les pas gens falaguera.

 

Resumint: l’esquerra haurà de reaprendre a “llegir” el país en la seva globalitat i l’esquerra social, cultural, política, que tenim i que cal refundar amb urgència i gosadia. Altrament restarà molt duradorament minoritària i pot florir-se en l’oposició. Una oposició que molt bé va dir en Giulio Andreotti, crema més que l’exercici del govern.

 

http://twitter.com/perermerono

 

CANIGÓ, setmanari independent dels Països Catalans

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!