Pere Meroño

Diari d'un eurocomunista del #PSUC

17 de desembre de 2012
15 comentaris

El desvergonyiment de David Fernàndez (CUP)

Aquest vespre ha visitat can Vilaweb, en David Fernàndez, cap de llista per Barcelona, i independent, a les llistes de la CUP-Alternativa d’Esquerres. I ha obrat, amb gran desvergonyiment (…)

Sí, un desvergonyiment que fa curt comparat amb totes les dretes que han estat, són i seran.

 

Un desvergonyiment necessari ara que les esquerres han optat per la claudicació.

 

Un desvergonyiment basat en parlar clar i català, en dir les coses pel seu nom; en actuar amb naturalitat i no disfressats.

 

David Fernàndez és periodista –ha treballat a Directa.cat, i va militar als Col·lectius de Joves Comunistes –les joventuts del PCC, escissió esquerranista del PSUC. Unes CjC que durant un breu període, a les acaballes dels anys 80, van assolir posicions hegemòniques en el camp de l’associacionisme juvenil d’esquerres. Ell, tinc entès que va militar a Gràcia, alhora que col·laborava amb l’Ateneu la Torna.

 

Recordo una conversa amb militants de la PUA i de Maulets que reconeixien l’evolució independentista de joves procedents de l’esquerra comunista federalista i que tenia un especial ressò en aquell arrelat ateneu gracienc. En David, suposo, prové d’aquesta anyada.

 

Durant la campanya electoral i després he seguit i segueixo amb molta atenció les evolucions de la CUP. I n’estic gratament sorprès.

 

Políticament, fan ranxo a part. Volen fundar i recrear un nou espai polític realment nacional i d’esquerres. I això és fa picant pedra i no maridant-se amb ningú.

 

Parlant clar, amb paraules senzilles, sense metàfores ni dobles sentits. La frescor, la claredat, la imaginació… de què fan gal·la ens era tan necessari com el pa que mengem.

 

Una de les coses que millor caracteritzen les CUP són que no semblen, que no són polítics… a l’ús.

 

Elles i ells, no pidolen el vot; no fan declaracions per acontentar tothom; no prometen una cosa i en fan la contrària; no vesteixen igual, riuen igual, parlen igual que la classe política catalana avui vigent. En són una altra cosa més viva i enèrgica i profitosa.

 

La seva força és l’arrelament en realitats concretes i tangibles, a prop del poble, de la gent; també el lligam crític i col·laboratiu amb un caramull de moviments socials.

 

Les CUP, no en volen de poltrones. Ni de bicoques. Ni de representacions teatrals. No.

 

I per tot això i moltes altres coses, mereixen la collita assolida a les municipals i catalanes. És el principi. Tot està per fer i tot és possible.

 

http://twitter.com/perermerono

  1. Venga, a partir d’ara els direm els Picapedra, com si fossin els únics que treballen.
    Francament encara que pugui coincidir en el fons en algunes coses, com ne la denúncia dels desnonaments o en el record als patriotes morts, trob ridícul que això es faci votant nul en una cosa tan seriosa com triar el president del Parlament d’una regió del país.
    Bon dia.
  2. i els vots nuls d’ahir al Parlament no fou una “representació teatral” ?. Tinc esperança en una nova manera de fer política dels diputats de les CUP, ens cal un revulsiu però intel·ligent, no pas actes per a “épater le bourgeois” que res no aporten. Hi ha temps parlamentari per a saber si hi ha altres maneres de “fer política” novedoses. Ho espero i desitjo. Una abraçada.
  3. Que la CUP no vol teatre? La CUP al Parlament es pur teatre, no li queda mes remei que buscar el titular. Simbolisme? Politica real, per favor! Tres diputats de 135 i 100 regidors dels tres o quatre mil que hi ha son el principi de que, exactament? Vol dir que no esta projectant les seves fantasies de lluitador maduret? Perque no el conec ni el llegeixo gaire, pero em fa l’efecte que si va dient-se eurocomunista intueixo una certa edat i una educacio sentimental aturada als anys 70 i 80. 
    La senyora Carme Laura tampoc sembla que entengui ben be la situacio. La credibilitat d’una persona de l’establishment dient que voldria veure canvis es, no cal dir-ho, nul.la. Pero si dic que no enten el cas es perque retreu a la CUP que faci l’unic que pot fer al parlament, que es epatar, buscar el brindis al sol, el gest inutil. 
    La CUP no es cap solucio de res, amb el seu dogmatisme, el populisme, el seu univers tancat. La CUP es de fet un simptoma de la putrefaccio del sistema. Son les joventuts d’esquerra que hauriem de tenir en pais normal. Son les ONG que vetllen per la transparencia, contra la corrupcio, etc. La feina local que han fet es bonissima, alla on l’han fet. Pero precisament, si s’han hagut de posar a fer politica es perque la politica no els ha funcionat, no els ha escoltat. 
    El drama del nostre pais es la politica, no hi ha dubte. Les coses van canviar amb el franquisme quan la classe politica va decidir retirar-se. Pero aqui tenim una classe politica decidida a morir-se dalt del cotxe oficial. 
    Segur que voste Merono encara veu als d’esquerra com els seus, i no se si ha admes la ruina de la Generalitat que va deixar el Tripartit: no ho se. Segur que la Carme Laura fa veure que CiU no empara corrupcio i clientelisme. I si ho fa, no arrisca res personal per canviar la situacio. 
    Ja em perdonaran, pero soc pessimista. 
  4. No tenim esquerra. La de sempre no té discurs. I són polítics de carrera. Viuen d’això. No tots els polítics en viuen de la política.

    La CUP és una oportunitat de bastir una esquerra nacional.  De moment, però, em temo que tampoc no en tenen de discurs; que només tenen la política de la petita gestió de cada dia (això ja està bé, i als ajuntaments sembla que ho estan fent força bé), i de la protesta i denúncia.

    Ha de tenir, però, discurs polític. Si no, ja tenim l’esquerra de sempre, que no ens serveix de res,  més aviat crea confusió.

    Tenir discurs:

    1/   Tenir un diagnòstic ben fet i ben precís de què està passant; els bancs?; Alemanya?; ells nostres polítics? el capitalisme ? Sense tòpics o eslògans simplificadors.

    2/ Tenir sentit de la realitat: què es pot fer ara i aquí, en aquest entorn diagnosticat.

    3/ Tenir un tractament a aplicar; un pla detallat; realista i amb voluntat de ser majoritari.

    Jo em temo que no en són capaços.´

    Ja ens han començat a decebre, no votant per a president a qui els catalans han triat (amb dues vegades i mitja més escons que la segona força, i amb més de 10 vegades el nombre d’escons de la CUP). És que no creuen en la democràcia ? No haurien de deixar que governés els qui els catalans han triat ? Encara que no hi estiguin d’acord. Quina diferència amb la democràcia britànica !

    Però els donaré un vot de confiança.

    A veure si en són capaços, de fer l’esquerra nacional que tan necessitem..  

  5. jolines Meroño,

    jo que soc ex-icv i ara militant anticapitalista, quan veig la cup em sento més a prop dels meus ex. No entenc aquesta fascinació per la liturgia premeditada i totalment estudiada que practica la cup. Són molt autèntics. Meroño! Tú també? Ostres! Entre la línia d’IU tancant la versió catalana de la syriza entorn seu i aquesta cup que articula l’anticapitalisme entorn d’un moviment d’emancipació nacional, francament, em sento outsider i extranyament ex-eurocomunista, ex-ecosocialista i precàriament anticapitalista. Quins temps que corren… Marx: necessites ser llegit com mai.

  6. Et felicito per aquest post, molt sincerament. Ha estat gairebé inesperat en un entorn com el de Vilaweb, però potser he de modificar la meva percepció de Vilaweb.
    En contrast amb el post de la Sra. Carme-Laura Gil és una alenada d’aire fresc, tant com les CUP al Parlament.
    Jo també espero que l’entrada de les CUP a la política parlamentària serveixin per a parlar de nous paradigmes. 
  7. Et felicito per aquest post, molt sincerament. Ha estat gairebé inesperat en un entorn com el de Vilaweb, però potser he de modificar la meva percepció de Vilaweb.
    En contrast amb el post de la Sra. Carme-Laura Gil és una alenada d’aire fresc, tant com les CUP al Parlament.
    Jo també espero que l’entrada de les CUP a la política parlamentària serveixin per a parlar de nous paradigmes. 
  8. Bon dia, Pere,

    Llegeixo aquesta entrada tard i fora absolutament fora de calendari. De totes maneres, m’agradari fer una precisió que no té relació amb l’objecte central de l’article però que crec que cal matisar, que vol una precisió. És cert que hi hagué una evolució entre militants dels CJC i inclús del PCC respecte el projecte independetista que representava el que de nou estava naixent després de la desfeta del ’92. Va arribar a haver-hi inclús un militant del PCC, l’Oriol Martí, que presentà una esmena a la totalitat a no-se-quin Congrés que només volia fer reflexionar i que es referia a la necessitat de prestar atenció a les pintades signades amb una estelada i una falç i un martell signades per un col·lectiu que es denominava PUA (Plataforma per la Unitat d’Acció).  

    A la Vila de Gràcia, la PUA tingué presència a través de l’Assemblea de Joves de Gràcia, Més tard, aquest col·lectiu participà en la fundació d’Endavant (OSAN). Però ni en David Fernàndez ni La Torna, el col·lectiu al qual militava, no van participar gaire, per motius diversos, de la dinàmica desenvolupada primer per la PUA i després per Endavant. Malgrat tot, el temps ha anat llimant i direrències i, per fortuna, sembla que ha sorgit la possibilitat de treballar plegats per uns Països Catalans lliures i socialistes.

    Salut.

    Recordo una conversa amb militants de la PUA i de Maulets que reconeixien l’evolució independentista de joves procedents de l’esquerra comunista federalista i que tenia un especial ressò en aquell arrelat ateneu gracienc. En David, suposo, prové d’aquesta anyada.

     

    Durant la campanya electoral i després he seguit i segueixo amb molta atenció les evolucions de la CUP. I n’estic gratament sorprès.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site is protected by reCAPTCHA and the Google Privacy Policy and Terms of Service apply.

The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!