Pere Meroño

Diari d'un eurocomunista del #PSUC

3 de gener de 2011
2 comentaris

Donostia en una esgarrapada (I)

Pujo i baixo a Donostia en un llampegueig. M’agrada més, però, Bilbao, el botxo (el forat). Donostia, amb tot, em plau i força. Hi sóc per enraonar, llargament, amb un dirigent de l’esquerra abertzale (LAB, HASI, KAS) per un nou llibre que publicaré l’any vinent (…)

El viatge, d’anada i tornada, el faig en autocar de línia. Dia rúfol, ennuvolat, la boira embolcalla tot Aragó. Entrem a Nafarroa, senyora estació d’autobusos. Hi destaca el local de la UGT, primera força sindical d’aquesta província.

 

Iruñea, és espectacular. Aires de capital, senyorívola, rica, dinàmica, grans eixamples, parcs, edificis nous i perifèrics de bona factura. Es nota que hi tenen concert, concert econòmic, no pas pacte fiscal –Convergència sempre amb les rebaixes, i les molles.

 

La ciutat està envoltada de puixants polígons fabrils, industrials.

 

L’autocar hi va ple, pràcticament. En destaquen sis joves estudiants que s’estan a Barcelona, tots ells euskalduns. Quatre són d’Andoain i altres dos de Donostia. Hi poso l’orella a veure si en pesco alguna. La gestualitat i els mots castellans que l’euskera ha hagut de manllevar per connectar amb conceptes nous i moderns em permeten saber que parlen, ben admirativament, de la serralada de Leitzaran. Veig que per comentar certes coses, i igual que s’esdevé amb el català, fan servir tot de mots en castellà barrejats amb l’euskera –qué guapo, fenomenal, oye, 4×4 –el cotxe-. Són jovenets trempats dormilegues i es fan estimar. En ocasions, barregen ambdues llengües.

 

Al poc de sortir d’Iruña, anem pujant, i entrem en la meravellosa vall de Leitzaran. De vint quilòmetres de llarg, mitja dotzena d’habitants. Què és Leitzaran: un paisatge d’una naturalitat primigènia, elemental, i una autovia que puja i davalla entre cims esponerosos i nevats, entre gegants de puresa i grandària minerals; natura feréstega, ovelles, cavalls pastant, gespa i verd perpetus.

 

Travessem el riu Oria, fem peu a Andoain, poble fabril, estructurat en forma de serp, molt llarg i poc ample. Amb signes inequívocs d’un fort activisme abertzale. Batlle del PSE-PSOE, la major part de mandats l’ha liderat un home procedent d’Euskadiko Ezkerra -el partit basc amb el qual m’he identificat mai. Ara, amb el 43,89% dels sufragis, per Estanislao Amutxastegi Arregi. I alguna pancarta escadussera, als balcons i finestres, en favor de l’equip futbolístic Real Sociedad.

 

11 quilòmetres per Donostia.

 

I el conductor de l’autocar, vinga i da-li amb Radio 3, una programació intel·ligent i en els minuts finals, amb rock canyer.

 

Lasarte-Oria, i el riu tot senyorejant el paisatge.

 

Donostia és sinònim de civilitat, d’urbanisme endreçador i ben clenxinat. Parte Vieja, l’eixample, cases i gent, paisatge i paisanatge assentat entre cabals d’aigua, colls i pujades. Al darrera, boscos i muntanyes escrutadores, al davant, la mar brava del Cantàbric. En recordo carrers i places, al bell mig del centre. Carrers amb bars, tasques, restaurants, pizzeries; es detecta, ben a les clares, la joie de vivre. De nit i de dia, tens la sensació que tot hi va a ’hora, que les coses rutllen.

 


Josep Pallach 1920/1977

  1. …les coses rutllen, ho ha vist bé, no van tan malament com per aquí. Jo hi vaig cada any, i m’agrada molt la gent, i el paisatge, i la realitat. Donostia és una bellesa de ciutat. Salutacions cordials

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!