Daniel Bensaid. Estic llegint, molt gratament, “Une lente impatience”, de Daniel Bensaïd. Es tracta d’un ben interessant recorregut de 40 anys –entre 1960 i el 2000-, per un periple polític que comença fundant les Joventuts Comunistes Revolucionàries-JCR i la Ligue Communiste-LCR (…)
PP, partit lingüicida. Ni els pitjors auguris podien imaginar la dèria malaltissa de l’actual partit del govern espanyol en contra del català a les llles Balears i a la Franja Catalana de Ponent. N’hi ha, em penso, pocs precedents en el nostre entorn democràtic d’una tal fixació. Tenen tan poca feina i imaginació que no fan altre que segar la llengua dels parlants balears i de la Franja. Per a mi que cal denunciar-los en les instàncies internacionals que pertoquen. Han de quedar ben retratats!
A aquestes dues forces, se n’ha sumat Dimar/Esquerra Democràtica. Dimar no és pas, principalment, una escissió de Syriza, és molt més que això. Quan l’Alexis Tsipras, de Syriza, encara militava a les JJ.CC. i al super ortodox i dogmàtic Partit Comunista de Grècia-KKE, Fotis Kouvelis, era un home conegut i molt popular. En 1968, va ajudar a fundar el Partit Comunista de l’Interior, més pro-europeu i eurocomunista, quan aquesta formació es va dissoldre, Kouvelis va liderar a final dels anys 80 Esquerra Grega, va contribuir també a crear Synapismos i la coalició Syriza, la qual abandonà en proposar una perspectiva més europeista i reformista, tot enduent-se gran part del seu grup parlamentari de Syriza d’aleshores. M’ha sorprès, d’altra banda, el menysteniment per alguns, de la força del partit de Kouvelis -que en treu uns percentatges superiors als que ha tingut, per exemple, aquí, Esquerra Unida durant els darrers 15 anys, i al mateix nivell del Front de Gauche de Mélenchon en les darreres legislatives.
Dimar, doncs, intentarà, des del govern, de llimar, contenir i modificar algunes de les condicions del rescat i del memoràndum. Ho té difícil. Gat vell com és, no ho farà des del govern, sinó donant suport parlamentari i renunciant a tenir carteres ni ministres. Syriza des de l’oposició, i Esquerra Democràtica des del govern, poden fer molt per posar les bases d’altres polítiques per Grècia. És, en tot cas, la de Dimar, l’opció reformista, i hi té tot el dret de provar-ho, Personalment -i fidel a les meves posicions reformistes de sempre-, hi simpatitzo amb una aposta tan i tan difícil i agosarada.
http://twitter.com/perermerono
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!