Pere Meroño
Diari d'un eurocomunista del #PSUC
En Vicent Andrés Estellés és el poeta que més m’agrada, amb el qual més m’identifico i al qual he llegit amb més profunditat i extensió. Punt i a part (…)
Ahir, sota una forta llevantada, vaig tenir ocasió de revisitar-lo en el Teatre Lliure barceloní.
Un cor d’actors. Una veu coral, donà compte de dones, d’homes, de pares, de fills, de cases, de carrers.
De memòria. Patiment. Tragèdia. Joia. Mort. Sexe.
I vida. Molta vida.
Amb el desplegament del dens i atapeït món estellesià-fellinià, de l’enorme poeta de Burjassot (poeta, narrador, periodista, nacionalista, comunista del PCPV…)
Parla Joan Fuster:
La poesia de Vicent Andrés Estellés respon a febre ambulant, a les esperances conjugals, als sentiments i als ressentiments de la precarietat perdurada.
A Barcelona, la poesia, la feien persones d’una altra mena: individus amb cara de protonotari apostòlic, catedràtics, fills de papà revoltats oficinistes orgullosos de ser-ne.
L’Estellés fa la poesia d’un carrer de València, del “trenet” de València a Burjassot; un residu humà vigorós, que es debat en l’esperança de continuar vivint. No oblidem, però, el marc del principi: quan tothom fornicava malament, menjava malament, moria malament.
. Coral Romput. Dir. Joan Ollé. Amb: Joan Anguera, Pere Arquillué, Montserrat Carulla, Eduard Farelo, Toti Soler. Autor: Vicent Andrés Estellés. Teatre Lliure. Dies 26, 27 i 28 de desembre de 2008.
El crim del caixer automàtic / El crimen del cajero automático
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
NO, si a la fi, acabareu donant-me la raó, entre tots.
(Vas veure la querelle interdictada al Joan Margarit per part de Enric Balaguer?)
I guaita, si els de fillsdeputa que van fer la vida impossible a l’Estellés que acabà anant-se’n a viure a Benimodo.
Abans visqué – i hi coincidirem un temps- al meu carrer, el d’Alboraia. i molta d’altra bona gent com Vicent Ventura, Julio Màñez, Ricard Pérez Casado (una travessia d’ell c./Jaca), Vicent Soler, Partal, Joan- Francesc Ivars veí d’escala meu, i el més merda: un servidor.
Rep una forta abraçada.